Racons del Baix Llobregat (IV). Santa Maria de Cervelló, un racó màgic.

Si hi ha algun racó màgic en la comarca del Baix Llobregat és el conjunt format per l’església romànica de Santa Maria de Cervelló i l’enrunat castell de Cervelló.
La màgia que em transmet aquest lloc, la he sentit des que era petit en aquelles excursions inovidables que fèiem amb mon pare caminant tot el dia des de Sant Boi fins a Torrelles de Llobregat i de Torrelles fins aquest lloc (és molt recomanable fer aquesta excursió que passa per racons tan interessants com els voltants de la masia de Can Riera i les seves espectaculars penyes. A Rutes pel Baix podeu trobar una part d’aquest recorregut a peu des de Torrelles).
I perquè és tan màgic? Per una fusió única de natura i patrimoni històric que es percebeix en aquest racó: Santa Maria de Cervelló està construïda a la mateixa cantera on es va extreure el rocam vermellós que va servir per construir-la (al passadís que queda entre la cantera i l’esglèsia encara es poden observar les marques dels pics que servien per tallar la roca rogenca). No ens deixarà tampoc indiferents les espectaculars formes en el rocams vermellosos que l’erosió ha format al llarg dels segles i que l’home ha sabut utilitzar per construir cisternes, tombes antropomòrfiques i amagatalls eremítics. I és màgic també perquè el castell de Cervelló està pràcticament amagat entre la vegetació com si fos l’escenari del conte de “la Bella Durment” (de fet, la culpa de que estigui així d’enrunat i d’amagat entre la vegetació no és de la bruixa dolenta sinó d’en Felip V que el va fa enderrocar aquest castell desprès de la derrota de l’Onze de Setembre al 1714). L’església romànica de Santa Maria és d’estil llombard però amb afegits d’altres èpoques (especialment, la portalada, d’estil renaixentista i està feta amb rocam del que s’estreia de la muntanya de Montjuïc) i en una cantonada posterior de la mateixa trobem que una tomba antropomòrfica a sota dels murs de l’església; també trobem una vella escala de pedra que ens porta fins a la interessant Creu de Terme que va ser refeta desprès de la Guerra Civil. Si seguim el corriol que surt pel davant de l’església ens portaria de seguida fins a unes altres tombes antropomòrfiques (mireu aquí una tètrica foto de principis de segle XX de l'arxiu Salvany) i a un espectacular amagatall humà excavat en el rocam. Des de la petita explanada del davant de l’església tenim una espectacular vista de la muntanya del Puig Vicenç amb la masia de Can Sala de Baix al davant (aquesta zona està a dins de l’espai d’interès natural de les Muntanyes de l’Ordal). Per accedir a les runes del castell i de la seva capella és millor continuar a peu per la carretera asfaltada que puja fins a una urbanització i en una obertura el tancat de protecció de la carretera accedir-hi. Des de la població de Cervelló es pot accedir per una carretera ben senyalitzada que conta amb un carril bici i de vianants segregat. Si cliqueu aquí podeu veure un reportatge de la zona.

Un referent en el món del disseny gràfic: El projecte d’imatge de marca turística de la Comunidad de Calatayud

En els darrers anys, el govern de la Diputación General de Aragón ha impulsat una decidida política per valoritzar els espais naturals i l’immens patrimoni històric de les comarques aragoneses per tal d’atraure un turisme àvid en descobrir coses interessants lluny d’altres propostes massificades de turisme.
Algunes d’aquestes comarques han realitzat concursos per a la realització de projectes d’imatge de marca turística per tal de crear una política ben definida en l’àmbit de la comunicació i de la difusió dels valors naturals i patrimonials d’aquestes terres.
Un dels projectes més celebrats i més interessants ha estat el realitzat per l’empresa STV DISSENY de Barcelona: el manual d’imatge corporativa de la marca turística de la Comunidad de Calatayud. Aquest projecte ha estat molt visualitzat entre la comunitat internacional de dissenyadors gràfics que formen part de la web ISSUU (una interessant web que permet visualitzar tot tipus de projectes gràfics de format PDF en una atractiva presentació feta amb Flash).
Es tracta d’un projecte que recull les essències del fabulós patrimoni històric (en especial el mudéjar) i de l’entorn natural d’aquesta comarca. És també un projecte que destil·la un discurs de síntesi de comunicació visual molt interessant, perfectament articulat en el seu “Manual de Imagen Corporativa. Normas de Aplicación Gràfica”, arribant a ser un projecte de referència per a futurs dissenys d’altres marques turístiques.
STV DISSENY ha realitzat també, en l’àmbit de l’Aragó, altres projectes molt interessants d’imatge de marca turística per a la comarca Campo de Daroca i per a la població de Mesones de Isuela; també ha realitzat en l’àmbit del turisme projectes de publicacions, d’imatges d’esdeveniments i de signalítica per a la ciutat medieval de Molina de Aragón i per a la Conselleria de Turisme de la Generalitat de Catalunya.

Rutes vora el mar (III). Praia Grande-Praia da Adraga. Parc Natural Sintra-Cascais.

Ja fa molts anys que per motius familiars estiuejo a Colares, un poble portuguès que es troba en el territori que abasta la “Camara da Sintra” (les “camaras” és una estructura divisòria de l’estat portuguès similar als consells comarcals catalans en l’àmbit territorial però més semblant a les diputacions en l’àmbit econòmic i competencial). Bona part del territori de la “Freguesia de Colares” (la “freguesia” és una subdivisió territorial de las “camaras” que també abasta diversos pobles) l’ocupa el Parc Natural de Sintra i Cascais. La Serra de Sintra (amb un imponent patrimoni històric i natural) i la seva espectacular costa, formen part d’aquest espai.
Si alguna vegada penseu anar de vacances per aquest indret i teniu ganes de caminar vora el mar i us agraden les emocions fortes, us recomano aquesta interessant ruta al costat del mar Atlàntic:
Des de la població de Colares, us teniu que apropar fina la Praia Grande de Rodizio, una bellíssima platja de bandera blava que compte a bons serveis i aparcament per deixar el cotxe (també hi ha un autobús públic que surt de Sintra i passa per Colares fins a la Praia Grande). La nostra ruta s’inicia a la rotonda on finalitza el passeig de la platja (en direcció als imponents penya-segats del final de la platja). A la mateixa rotonda, s’inicia en un carreró la ruta GR 11 E9 “Caminho do Atlantico” perfectament senyalitzada amb marques vermelles i blanques. Desprès de passar entre cases d’una urbanització, arribem a sobre d’un penya-segat. Seguint sempre els senyals, encara que ens poden desviar de tant en tant pels corriols que s’acosten als penya-segats (Atenció! Aneu molt amb compte si aneu a nens o si hi ha boira). Trobareu una escala que baixa fins a la Praia Grande entre enormes parets on es poden observar desgastades trepitjades de dinosauris (abans la GR 11 pujava per aquesta escala, però els constants despreniments de roques han fet que les autoritats tanquin aquest accés que és força espectacular). Caminant sovint al costat d’interessants murs de pedra seca, arribarem a sobre del vertical i altíssim penya-segat de la Pedra da Alvilar, lloc del qual s’expliquen històries d’haver estat utilitzat des de l’antiguitat per condemnar a mort llançant als castigats per aquesta vertical, destrossant-se els seus cossos en les agulles de les roques banyades constantment per les enormes ones del mar (quan estàs allà i ho veus, se’n regira l’estómac, us ho asseguro). Desprès comencem a baixar fins a la Praia da Adraga, entre boscos de pins torturats pels forts vents d’aquestes contrades. Arribem a la Praia da Adraga. Aquesta platja paradisíaca està considerada com una de les 100 millors platges del mon i és –com d’altres d’aquesta zona- un paradís pels surfistes. A la platja –també de bandera blava i amb bons serveis- trobem una interessant cova o arc format per l’erosió i tenim unes vistes increïbles dels penya-segats pels quals hem passat anteriorment. Desprès d’un merescut bany (si és estiu) tornem pel mateix lloc. Quan arribeu de nou a la Praia Grande, dirigiu-vos als imponents penya-segats del Carvalhu do Corvo i endinseu-vos entre les seves enormes parets i tindreu el premi d’observar un majestuós espectacle geològic que us servirà de marc incomparable per tenir un altre merescut bany. Podeu veure un reportatge de la ruta clicant aquí.

Racons del Baix Llobregat (III). Les basses de can Dimoni.

“Moltes vegades, les accions humanes sobre el territori poden ser negatives per a la natura. Però, també a vegades, i sense voler, l’acció humana pot ser positiva. Les Basses de Can Dimoni, són un clar exemple d’aquest fet: la massiva extracció d’àrids que va patir aquest lloc, com altres del Delta del Llobregat, va donar pas al naixement de les actuals basses, a causa del nivell proper a la superfície de les aigües subterrànies. I com deia Leonardo da Vinci, “l’aigua és el vehicle de la vida”, la qual cosa va fer que es donessin les condicions necessàries per a la implantació d’una fauna i una flora com les que hi havia en els aiguamolls que fa molts segles eren aquestes terres.”
Aquest és l’inici del pròleg que vaig tenir l’honor d’escriure l’any 2002 pel llibre “Les Basses de Can Dimoni: Sant Boi de Llobregat, Delta del Llobregat” del qual són autors en Josep Ma. Panareda i l’amic Jaume Sans. Un llibre divulgatiu i científic que us recomano perquè és molt interessant per conèixer la evolució del Delta del Llobregat i l’origen d’aquestes basses i el seu enorme potencial natural; el llibre està magníficament il·lustrat amb fotografies, il·lustracions i gràfics.
Gràcies a la tasca de divulgació de persones com en Jaume Sans i del Grup Ecologista Encina, l’ajuntament va posar en marxa una tasca de recuperació de l’espai a l’ajut del departament de medi ambient de la Generalitat i les actuacions de recuperació realitzades pels programes d’inserció laboral que gestiona CORESSA. En paral·lel, tan l’ajuntament com els grups parlamentaris del PSC, IC-V i ERC, van sol·licitar en el Parlament de Catalunya la declaració de zona ZEPA (Zona d’especial protecció d’aus) -que fa pocs anys es va aconseguir- atesa la importància ornitològica d’aquest espai. De fet, cada any, es fa un control d’anellament en aquest indret (el mes de setembre és l’època) que forma part de l’inventari anual que realitza la Generalitat.
De les tres basses, només es pot visitar la més gran. Des de petites obertures entre el canyís es poden observar especialment –i segons l’època de l’any- esplugabous, polles d’aigua, blauets, xivitones, martinets, ànecs, agrons, cames llarges, etc..
Us puc assegurar que l’espai us sorprendrà en mig d’un imponent paisatge agrícola de la zona de la Marina al Parc Agrari del Baix Llobregat del Llobregat. Al seu costat hi ha una petita àrea de lleure. Per anar-hi us recomano que seguiu les indicacions de la meva guia “Rutes pel baix”.

Concert de Teresa Salgueiro (ex-Madredeus) a l’Altaveu 2008 de Sant Boi

El proper 13 de setembre a les 22 h, actuarà Teresa Salgueiro (la ex-vocalista del famós grup portuguès Madredeus) a la plaça de l’Ajuntament de Sant Boi en el marc del sempre interessant festival Altaveu. Sóc un fan de Madredeus, però també de Teresa Salgueiro. Us recomano molt aquest concert, és una oportunitat per escoltar a una de les millors veus de la música internacional que us asseguro que us farà levitar, i a més a més, el concert és gratuït.
Teresa Salgueiro va acompanyada dels extraordinaris músics del quintet Lusitana Ensemble i canta cançons de diversos estils i orígens; de fet, en el seu àlbum “Obrigado” canta acompanyada amb cantants d’altres estils (per exemple, el tema “Haja que Ouver” de Madredeus el canta amb Josep Carreres i és sublim! Mireu el vídeo que us adjunto). En fi, que no us ho perdeu... molt recomanat!

Regeneració

El passat 2 d’agost es va declarar un incendi en el cim del Montbaig. Només va afectar a una 1,5 h del terme de Viladecans a una zona que ja s’havia cremat l’any 2005. Passat uns vint dies, ahir vaig passar per la zona per veure els efectes de l’incendi i si ja havia signes de regeneració espontània de la vegetació. La meva sorpresa va ser veure com entre un conjunt de figueres de moro cremades, havien brotat amb inusitada força i verdor un conjunt de noves. Sembla que la Natura ens vulgui ensenyar que els daltabaixos són oportunitats per regenerar-se i tirar de nou amunt amb més força que mai.

El soterrani del Palau Güell de Barcelona

Des de fa cert temps, em feia molta il·lusió anar a visitar el Palau Güell que havia estat completament tancat a les visites des de fa alguns anys per obres de restauració. És una de les obres de Gaudí que coneixia només pels llibres i sempre m’ha atret misteriosament. I com era una assignatura pendent, al assabentar-me de que s’havia obert parcialment al públic només el soterrani i que era gratuïta la visita (deu ni do el que costa la entrada per visitar algunes de les obres d’en Gaudí!) vaig decidir anar acompanyat de la meva acompanyant preferida: la meva filla de 6 anys que li encanta visitar coses que li estimulin la seva imaginació.

Aquest espai del soterrani del Palau Güell és increïble! És com entra en una nova dimensió... de veritat; és com sentir que aquest edifici té una vida pròpia... No em vull posar en pla esotèric ni parapsicològic, però et quedes amb la boca oberta de les sensacions que et provoca aquest espai tan màgic i genial. En fi, una visita molt recomanable per a un passeig d’estiu per les Rambles de Barcelona, desviant-se momentàniament pel carrer Nou de la Rambla. Espero poder tornar anar per l’any 2011 a visitar la resta del palau que és quan tenen previst l’acabament de les obres de restauració. Si cliqueu la fotografia podreu veure un reportatge.

Música recomanada (XVII). "Country waltz" i "Twin Peaks" d'Angelo Badalamenti

Angelo Badalamenti és un dels meus compositors preferits de bandes sonores. El seu nom està lligat a l’obra cinematogràfica de David Lynch; de fet, les seves millors bandes sonores han estat les realitzades per a pel·lícules dirigides per aquest director. De totes aquestes bandes sonores, en destacaria dos temes: el tema “Country Waltz” de la pel·lícula “Una història diferent” (“The Straight Story”) -una pel·lícula entranyable i que potser sigui la millor de David Lynch- i el tema principal de la sèrie televisiva “Twin Peaks”.
El tema “Country Waltz” es va catapultar popularment per ser la banda sonora utilitzada per aquell famós, trencador i elegant primer anunci de BMW amb l’eslogan “¿Te gusta conducir?” –i que en cap moment sortia el cotxe- posant música a uns originals paisatges reflectits verticalment; una música exquisida bàsicament interpretada amb instruments de corda, plena d’ànima rural i de lirisme campestre.

El tema principal de “Twin Peaks” és una obra mestre on es crea una original melodia jazzística creant un inquietant atmosfera misteriosa gràcies a la utilització de sintetitzadors molt propi de la història genial d’aquella sèrie (us recordeu que ens tenia magnetitzats saber el que li havia passat a la Làura Palmer?).

Els vells camins de Sant Boi (I). El camí de la Vila Nova o del Bosc dels Claretians

Com altres vegades, i arran de fer la meva feina de supervisar els treballs forestals de la empresa on treballo (CORESSA), vaig trobar un curiós tram d’un antic camí per sobre del club de petanca que hi ha al carrer Benviure en el lloc que segons qui s’anomena la Vila Nova o el Bosc dels Claretians (anomenat així perquè la Congregació Claretiana tenia un seminari a l’edifici proper del palauet dels Marquesos de Cornellà o Torre de la Marquesa de Cornellà i que és l’actual col·legi Benviure). El tram d’aquest camí –que no ha estat afortunadament engolit pel creixement urbanístic de la ciutat- té una llargària d’uns 400 m i uns 4 m d’amplada; però té una característica que li dona una gran personalitat: a cada banda té dos murs construïts amb lloses enormes de llicorella d’uns 50 cm d’amplada i 80 cm d’alçada –molt arrodonides i erosionades pel temps-, col·locades verticalment amb inclinació i encastades al terra. Aquest camí devia de connectar amb la seu de la Quadra medieval de Benviure (la Torre de Benviure, situada al carrer Can Paulet) i a la vegada amb l’antic Camí Ral. La funció d’aquests murets podria ser diversa: aquest tram podria haver estat una carrerada (camins amb murets de pedra seca per guiar el transport de ramats) o servien per fer un terraplè per reforçar el ferm similar als camins que feien els romans. En un plànol de parcel·lació del 1861 es visualitza aquest tram que acaba també on està l’actual club de petanca. Caldria assenyalar que aquest camí es troba molt a prop del conjunt d’eremitoris del Benviure, d’un jaciment ibèric i d’un hipotètic assentament alt-medieval anomenat la “Vila Nova” del qual no s’han trobat restes.

Santurnemi...

Santurnemi...

Som-hi de nou! Hola a tots i a totes els/les que seguiu aquest humil bloc. Desitjo que us hagi provat les vacances i que –sobretot- hagueu tornat sencers i no us hagi passat res a ningú. Jo, per la meva part, us puc dir que m’han provat. He pogut fruir de la meva família, he pogut caminar, llegir, escoltar música, conèixer racons meravellosos, fer moltes fotografies, parlar de “lo divino y de lo humano”... i tot a dojo; en fi, unes vacances força rodones. Algunes de les vivències d’aquestes vacances les abocaré mica en mica en “el marge” per tal de compartir-les amb tots vosaltres.
Al bloc hi han petites novetats com la de incrementar els links dels blocaires de la Xarxa Santboiana en el feevy que –encara que no pugui compartir algunes de les seves opinions- segueixo i m’agraden de veure i llegir. He canviat el comptador ja que últimament ni es visualitzava el qui havia, posant un d’Histats; però com em passava amb l’anterior, les dades no són les mateixes que la estadística de Montigo. I continuaré incrementar els links de blocs i webs que normalment m’agraden veure. En fi, “santurnemi”... Tinc moltes coses que compartir a tots vosaltres.

“To be continued...”

Us desitjo un bon estiu i unes bones vacances a tots els amics i amigues de “el marge”. No passeu molta calor (als amics americans, no passeu molt de fred) i gaudiu tot el que pugeu carregant piles.
“El marge” continuarà en la seva línia a partir del mes de setembre, incorporant alguna novetat tecnològica que l’amic Josep Maria Comes ens proposa en el seu bloc “Les noves TIC” però amb continguts similars (patrimoni històric, patrimoni natural, senderisme, música, fotografia, viatges, disseny gràfic i... alguna vegada... política).
Les meves vacances s’ompliran de lectures de llibres, de fotografies, de paisatges, de racons per visitar, de castells de sorra fets amb la meva filla, de bon menjar i de relax (espero...); tot ben a prop d’algun lloc on hi hagi aigua que per a mi actua com un bàlsam.

L’honorable president José Montilla

M’han indignat les declaracions de Felip Puig dient que el president Montilla “destrossa el català”. Són unes declaracions que tenen el mateix poso que les que va fer també la Sra. Marta Ferrusola, queixant-se de que el president de la Generalitat es digués José i no Josep. I dic que tenen el mateix poso perquè crec que són persones que pensem que Catalunya són només ells –els catalans vells- i cap dels nou vinguts de fa 100, 40, 30, 20 o 5 anys. Un poso que, de tan en tan, es revifa intencionadament perquè interessa -en una calculada i maquiavèlica maniobra electoral- que una part de l’electorat català no sentin que són catalans i no facin seves les institucions catalanes i no votin en les eleccions per escollir el Parlament de Catalunya. Si Artur Mas vol ser president de tots els catalans, hauria de desautoritzar immediatament les paraules d’en Felip Puig.
Però el que està clar, i crec que ho tenen clar molts ciutadans de Catalunya –independentment de la seva opció política- és que el nostre honorable president José Montilla s’està deixant la pell per defensar les institucions catalanes i els interessos generals de tots els ciutadans de Catalunya per sobre de la seva militància política –i això crec que és realment el que els fa més pupa que mai a les persones que són com el Felip Puig. Montilla ha dit que si s’ha d’enfrontar amb el Govern de Madrid per aconseguir un finançament just per a les grans necessitats socials que tenim, doncs ho farà sense cap dubte i amb la màxima contundència (i em dona la sensació de que Zapatero sap que és així).
Ara és el moment de que tots els partits de Catalunya –inclòs el PP- facin pinya per defensar un finançament just que ajudi a solventar una situació econòmica molt dura que patiran especialment els ciutadans més desfavorits.

El Refugi 307

Fa pocs dies vaig visitar amb la meva filla el “Refugi 307”. Aquest refugi és dels 1400 que es van construir a la ciutat de Barcelona durant la cruenta Guerra Civil de 1936-1939.
Desprès d’haver vist un interessant reportatge de TV3 al “30 minuts” titulat “Ramon Parera, l’home que va salvar Barcelona” i llegir un article al respecte en la revista “Sàpiens”, tenia moltes ganes de visitar aquest lloc emblemàtic que l’ajuntament de Barcelona i el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MHCB) havien recuperat recentment. Barcelona va ser la ciutat més gran d’Europa que va ser utilitzada com a camp de proves per l’aviació de l’estat feixista italià de Benito Mussolini (aliat d’en Franco juntament amb Hitler) per experimentar de manera diabòlica l’atac indiscriminat i terrorífic d’un bombardeig aeri continu sobre la innocent població civil; aquesta experimentació va servir per aprendre molt de com utilitzar aquesta tàctica a la Segona Guerra Mundial.
Les visites són guiades i haig de dir que la historiadora que ens ho va explicar ho va fer molt bé i va posar molta passió en el que explicava; aquesta historiadora també ens explicava l’enriquidor que era interactuar amb persones grans que van patir aquella guerra i que havien estat usuaris d’aquells refugis durant la guerra o en la postguerra. A la postguerra va ser lloc de barraquisme i d’activitats no gaire lícites. Un lloc que estic segur que a Carlos Ruíz Zafón l’inspiraria en alguna de les seves genials novel·les ambientades en la postguerra (per cert, acabo de llegir “El joc de l’Àngel” i m’ha encantat). L’ambientació sonora et cala sensorialment perquè reprodueixen els sons d’un bombardeig real i t’imagines el terror que es podia sentir acompanyat de milers de persones que durant dies no podien sortir d’aquella catacumba. Us recomano molt la visita... és un necessari bany de memòria històrica perquè l’amnèsia històrica és molt perillosa.

Franges

Com cada any, els programes d’inserció laboral que gestiona CORESSA (la empresa municipal de l’ajuntament de Sant Boi de Llobregat) col·laboren en el manteniment de les franges contra incendis de la nostra ciutat. Les franges contra incendis són fonamentals per a la prevenció i la seguretat dels nuclis habitats de les ciutats i pobles que es troben tocant a les zones forestals. Jo porto diversos anys treballant a CORESSA com a director del programa Taller d’Ocupació; i aquest programa té un parell de mòduls d’alumnes-treballadors de tasques forestals que col·laboren fent pràctiques de la seva especialitat en aquesta important tasca. És una feina dura: s’han de suportar altes temperatures sota roba i elements de seguretat que semblen armadures ja que la feina també és perillosa.
I com cada any, afloren de nou els elegants i majestuosos marges de pedra seca amagats per una vegetació que brota amb força any rera any (i aquest any, deu ni do com a brotat amb les pluges). I afloren moltes coses més del nostre patrimoni històric i natural: barraques, pous, cisternes, cups de vinya, etc... De fet, CORESSA ha informat els darrers cinc anys de més de 70 troballes arqueològiques al Museu de Sant Boi que han permès tenir un major coneixement de la història i del patrimoni històric de la nostra ciutat en l’àmbit de les seves muntanyes.
Però malauradament, també es troben molts abocaments nous o antics de runes, de plàstics, de cotxes, de matalassos... i de tot el que us pugueu imaginar i més. Tots aquests abocament són inventariats i es passa la informació al departament de medi ambient perquè planifiqui la seva retirada i tancament. Sovint es troben també cotxes i motos abandonats (en molts casos robats) dels quals s’informa a la Policia Local per a la seva retirada. En fi, que no només es treu herba sinó que també es fa feina transversal d’informació municipal que també és important per a la ciutat.

“Naxos”, música clàssica de gran qualitat i assequible

Si hi ha algú en el món discogràfic que ha permès fer més accessible la música clàssica –trencant la visió elitista que té aquest tipus música- ha estat el segell Naxos. La gran majoria dels CDs que he comprat de música clàssica són del segell “Naxos”. Ja fa més de 15 anys que vaig sucumbir a un atractiu preu (a 400 pessetes/CD els vaig començar a pagar. Avui en dia, ronden entre els 5 i 7 €/CD en front dels 18-25 €/CD d’altres segells) i en van influenciar també els comentaris d’algunes revistes especialitzades on ressaltaven la gran qualitat d’aquest segell. Un segell que prioritzar la qualitat utilitzant orquestres i intèrprets menys coneguts (especialment dels països de l’est) més que utilitzar grans orquestres de prestigi i fer grans campanyes publicitàries amb el cost afegit que repercuteix en el preu final d’un CD.
Primer vaig començar comprant música clàssica que m’agradava on els instruments principals són la flauta i o el piano, desprès vaig començar a descobrir compositors que en ma vida els havia sentit parlar. Posteriorment, he comprat en funció de les ressenyes de revistes especialitzades com CD Compact, Ritmo, Scherzo, Gramophone, Le Monde de la Musique, Diapason... i sobretot de la “The Penguin Guide To Compacts Discs”; en el catàleg de Naxos –que el podeu descarregar en PDF de la seva web- s’indica les qualificacions que tenen algunes de seves referències en les revistes més prestigioses a nivell internacional. Aquesta manera de seleccionar entre l’immens fons de Naxos –més de 5000 referències- ha estat molt encertada i és la manera que us recomano per assegurar una bona compra preu/qualitat de CDs de Naxos.
Us recomano també que us endinseu en l’apartat de cultura musical de la web de Naxos... és pot ser el millor lloc per saber de música a nivell de tecnicismes i de conèixer els compositors i estils a llarg de la història de la música. També teniu la possibilitat de subscriviu-se a la seva ràdio d’internet amb un preu raonable. De fet, Naxos s’està marcant com objectiu de futur profunditzar en les possibilitats que ofereix internet (veure article de “El País”.)
Bé, i si accepteu les meves recomanacions, us recomano els següents títols de Naxos -entre molts- que m’han fet passar uns magnífics moments com a melòman:

“Ets part del paisatge. Participa”

Us informo que l’Observatori del Paisatge de Catalunya ha posat en funcionament la web “ETS PART DEL PAISATGE. PARTICIPA” (http://www.catpaisatge.net/) de consulta ciutadana sobre el Catàleg de paisatge de la Regió Metropolitana de Barcelona, un dels cinc catàlegs que està elaborant actualment.
La consulta a través del web és una de les eines previstes per l’Observatori del Paisatge de Catalunya per implicar la societat en la gestió i planificació del paisatge. Durant la redacció dels altres catàlegs de paisatge iniciats fins ara (Camp de Tarragona, Terres de Lleida, Alt Pirineu i Aran, Terres de l’Ebre i Comarques Gironines) ja es va utilitzar la mateixa eina, a través de la qual s’han recollit més de 2.500 opinions que s’han tingut en compte en la redacció dels respectius catàlegs.
La consulta romandrà oberta fins al proper 31 d'octubre. Com a obsequi, les persones que completin les preguntes podran descarregar-se un estalvi de pantalla per a l’ordinador amb imatges dels paisatges de la Regió Metropolitana de Barcelona.

Accés a la consulta del Catàleg de paisatge de la Regió Metropolitana de Barcelona (Us recomano que participeu opinant els del Baix Llobregat pel que fa a les zones del Delta del Llobregat i de les Muntanyes de l’Ordal):
http://www.catpaisatge.net/cat/catalegs/B/enquesta1.php
Més informació sobre els catàlegs de paisatge de Catalunya:
http://www.catpaisatge.net/Participeu si voleu dir la vostra opinió sobre el nostre paisatge. Crec que és una oportunitat d’or per fer valer els valors paisatgístics del Baix Llobregat.

Un “menhir” a Sant Boi?

Portava molts anys fitxant-me en una roca allargada que estava mig enterrada al costat d’un antic camí de Sant Boi i que era un dels accessos a l’antic territori feudal de la Quadra medieval del Llor. Unes obres recents la van fer emergir degut als moviments de terres i... sorpresa! Ha aparegut una roca que té una forma de “menhir” de quasi 4 metres de llargària i entre 60 i 50 cm de diàmetre i en un extrem acaba amb la punxa. Per desgràcia i no sé si per les obres, aquesta enorme pedra s’ha trencat per una part. En quant vaig detectar l’aflorament d’aquesta roca vaig informar als tècnics de patrimoni del Museu de Sant Boi i per raons de seguretat arqueològica no us puc dir on està ubicada exactament; però la proximitat d’altres jaciments investigats de l’època ibèrica o romana obre moltes hipòtesis. Podria ser un menhir, una fita, un mil·liari, una creu de terme... I si Obélix va estar a Sant Boi? (je, je...). Els especialistes arqueòlegs ja ens ho diran... però no em negareu que es ben curiós. Que jo sàpiga, així com a Catalunya hi ha molts menhirs i dòlmens (especialment, a les comarques gironines), al Baix Llobregat no hagut cap troballa que s’assimili a aquesta. Però si a Viladecans s’ha trobat mamuts perquè no un menhir a Sant Boi? A ver si vamos a ser menos...

“Història de Barcelona” de Jaume Sobrequés.

Fa pocs dies que he acabat de llegir “Història de Barcelona” de Jaume Sobrequés i no volia demorar més el comentar el bon sabor de boca que m’ha deixat aquest llibre. Un llibre d’història que el podem trobar també al costat d’altres novetats en la secció de llibres de qualsevol gran supermercat; cosa que pot ser un fet horrible per a algun purità estret de mires que pensa que la història ha de ser cosa de quatre entesos elitistes. Crec que els editors ha estat molt llestos al veure l'èxit comercial de la novel·la històrica. Barcelona ha estat l’escenari d’alguns dels “betsellers”de novel·les més llegides a nivell internacional (“La Catedral del Mar”, “L’Ombra del Vent”, “Et donaré la Terra”, etc...). I per tant, la seva història interessa. I quin és el mèrit d’aquest petit llibre de Jaume Sobrequés? Que demostra d’una manera amena i entenedora –sense perdre el rigor- que la història de Barcelona és molt interessant i que les coses que li han passat a aquesta ciutat i als seus habitants durant més de 2000 anys són increïbles i algunes molt meritòries que denota la capacitat humana de superar-se i d’anar més enllà. El llibre –a pesar de les seves mides reduïdes- és molt complert, amb abundants cites d’altres historiadors, adjuntant una llista de lectures recomanades per aprofundir –cosa que és d’agrair- i adjuntant també excel·lents plànols on es mostra el creixement de la ciutat al llarg de la seva història.

Música recomanada (XVI). “A quai” d’Yann Tiersen.

“A quai” és un dels temes de la celebrada banda sonora de la pel·lícula “Amélie” de Jean-Pierre Jeunet (2001) composada per Yann Tiersen. Yann Tiersen -que ja tenia una consolidada carrera com a compositor de música pel teatre i pel cinema francès- va donar un salt a l’àmbit internacional aquesta banda sonora. La veritat és que per a mi hi ha “un abans i un desprès” desprès d’haver escoltat aquesta música que un familiar em va recomanar fa alguns anys. Música minimalista , vital i vigorosa que penetra en l’ànima i no deixa indiferent. Música que té el protagonisme d’instruments com l’acordió, el violí i fins i tot, el teclejat d’un màquina d’escriure convertida en instrument. En fi, “vitamines vitals” per un tub. Us poso també la tendra i sensual escena del petó d’”Amélie” on un no pot deixar d’enamorar-se de l’actriu Audrey Tautou. Tot un cant a l’amor i el romanticisme. Si voleu aprofondir sobre Yann Tiersen, us recomano que també veieu el bloc http://www.losreencuentros.es/

2a expedició espeleològica a les mines d’aigua de Can Carreres Vell

L’amic Andreu Burguera m’ha passat aquesta impressionant fotografia d’una nova expedició espeleològica que s’ha fet a les mines d’aigua de Can Carreres Vell fa una setmana. Aquesta ha estat una 2a expedició desprès del bon sabor de boca que els va deixar la primera (veieu el meu post http://elmarge.blogspot.com/2008/05/expedici-espeleolgica-mines-daigua-de.html). Els integrants de l’expedició estan entusiasmats pel que estan veien i aquestes fotos són una petita mostra del que hi ha. Sembla que tenen ganes d’aprofundir sobre aquest interessant patrimoni històric i natural que alhora és tan desconegut.

Els Mamuts de Viladecans

Algú feia un comentari amb humor a la web de La Vanguardia que ara Viladecans passaria a nomenar-se Vilademamuts... i no és per a menys. Encara hi ha molt per descobrir al Baix Llobregat. I notícies com la troballa d’un important conjunt de restes mamuts i d’altres animals de fa 100.000 anys al jaciment de Can Guardiola de Viladecans ens demostra que és així. Sovint pensem que troballes d’aquests tipus és més pròpia de llocs exòtics o de zones poc humanitzades. S’ha desgraciat tan el nostre territori que creien que no alberga coses interessants. Però ens equivoquem... Hi ha un patrimoni natural i històric molt interessant ja conegut però també n’hi ha un de molt desconegut com ho demostra aquesta troballa o la de la Cova de Rinoceront de Castelldefels feta en el seu dia pel Grup de Recerca del Quaternari (veieu post sobre aquest grup de Jaume Sans al seu bloc “Bestioles de Marina”).
En aquesta troballa realitzada durant la construcció de la bassa de laminació de la riera de Sant Llorenç (a prop de Can Tries i de Can Guardiola), ha estat possible gràcies a que la zona s’havia catalogat anteriorment com a zona d’expectativa arqueològica (hi havia catalogats dos forns medievals, unes sitges romanes i una mina d’aigua del s. XIX); i això va obligar a la contractació de la empresa Arqueocat en fer un seguiment arqueològic de les obres. En el bloc de l’amiga Juana Mari Huélamo (Kuanum), arqueòloga freelance que treballa per a l’ajuntament de Viladecans, s’explica amb emoció com es va fer la important troballa i la posterior intervenció del Grup de Recerca del Quaternari.
M’ha fet il·lusió veure, en les fotos que han sortit a la premsa (veure galeria), a una jove que va estar a l’Escola Taller de Sant Boi que gestiona la empresa municipa CORESSA i que es va insertar laboralment en la empresa Arqueocat.
Finalment, us recomano que veieu aquest reportatge de la Televisió de Gavà sobre la troballa:

Més informació a:

http://blocs.tinet.cat/blog/patrimoni-historic-i-artistic/category/213/catalunya/2008/06/16/viladecans-el-cementiri-catal-dels-mamuts-16.06.08
http://www2.ub.edu/comunicacions/cgi/principal.pl?fitxer=noticies/noticia004611.htm
http://www.viladecans.net/jsp/ELREPORTAJE/jacimentmamuts/default.htm

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=517859&idseccio_PK=1022&h=080612

A la foto, les arqueòlogues Juana María Huélamo i Eva Estela davant d'una de les restes dels mamuts. Foto estreta del bloc http://kuanum.blogspot.com

KuanUm! L’arqueogastronomia.

Des de fa uns quants anys, tinc l’honor de conèixer a l’amiga Juana María Huélamo, arqueòloga i que me la va presentar la també amiga y arqueòloga, Maria Lledó Barreda, conservadora del Museu de Sant Boi. Aquesta amiga és la personificació de l’alegria i desmitifica allò de que els arqueòlegs són persones avorrides. Precisament, ella i la seva parella –el també prestigiós arqueòleg Josep Maria Solias- van formar la empresa Kuanum! que es dedica a la arqueogastronomia; empresa que parteix de la filosofia de que les coses del patrimoni històric han de ser interessants i divertides. Kuanum es dedica des de fa alguns anys a les recreacions gastronòmiques de diverses etapes de la història (romana, sefardí, medieval, etc...) que amb un treball d’investigació i de divulgació han arribat a crear productes gastronòmics del passat, muntant caterings per actes divulgació amb begudes i utensilis de l’època –alguns també relacionats amb el menjar i l’erotisme, com el de la foto-. De fet, Kuanum ja fa alguns anys que col·labora amb el Museu de Sant Boi en la organització de la part arqueogastronòmica de la Festa Romana de Sant Boi.
Kuanum també va col·laborar fa alguns anys en un dels reportatges de la interessant sèrie “Històries de Catalunya” de TV3 en el capítol sobre el menjar en la història de Catalunya. En aquest capítol, es parla també de les Termes Romanes de Sant Boi i de IVLI ANICETI, el primer santboià del qual en sabem el seu nom. Us proposo que veieu el vídeo d’aquest capítol tan interessant i en qual també apareixen Juana María Huélamo i Maria Lledó Barreda:

Les reunions clandestines a les nostres muntanyes.

La recuperació de la democràcia, de les llibertats i de l'autonomia no hagués estat possible sense la decidida lluita de les classes populars a través dels moviments sindicals i veïnals que des de la clandestinitat es va portar a terme durant els anys 70. El paper del sindicat clandestí Comissions Obreres (CCOO) i del mític PSUC, com a organitzacions clandestines ben organitzades, va ser clau per forçar l’arribada real de la democràcia. I no ens enganyem... a una part de la societat benestant catalana ja li anaven bé les coses com estaven a l’època franquista; va ser “a posteriori” que van aparèixer demòcrates i catalanistes de tota la vida, però que no es van jugar ni la vida i ni la seva llibertat mentre si ho feien bona part de la classe obrera –majoritàriament immigrant al Baix Llobregat- en la lluita sindical i veïnal.
Coordinar en aquella època la tasca de militants sindicals clandestins era un fet complicat i perillós. Mon pare, que va ser militant clandestí de CCOO infiltrat en el “Sindicato Vertical” (era la estratègia de CCOO: treballar i lluitar des de dins dels organismes oficials) m’ha explicat diverses vegades les assemblees i reunions que tenien aquests militants sindicals –tots amb noms “alias”- a les muntanyes del Baix Llobregat. A la muntanya Pi d’en Cartró, en un camp amagat de cirerers que hi havia en el cantó de Santa Coloma de Cervelló, s’havien fet moltes d’aquestes reunions secretes. A la masia de Can Cartró, on s’esmorzava divinament, també hi havia hagut reunions secretes a més petita escala. Sovint la policia i la guàrdia civil de l’època tenia agents infiltrats per poder informar a on es celebraven aquelles reunions; a la falda del Montpedrós, pel voltants de la masia de Can Gallina (on actualment hi ha un centre de residus i compostatge) es va fer una assemblea on va haver-hi un “chivatazo” que va permetre fer una detenció massiva de militants de CCOO; mon pare es va escapar gràcies al seu coneixement dels senders i corriols de la zona... Avantatges de ser excursionista!

Concert de Rodrigo Leao a Barcelona

El passat 3 de juny va ser el meu aniversari –si, soc geminis... què passa?- i la meva dona em va regalar tres entrades per anar a veure un concert de Rodrigo Leao a la sala Foyer del Gran Teatre del Liceu. El concert es va fer el passat 6 de juny. I com podeu imaginar, com a gran fan de Rodrigo Leao –si heu seguit una mica els meus gustos musicals en el meu bloc, ho haureu vist- anar aquest concert va ser com tocar un dia els estels; sobretot si, generalment, no puc anar als concerts que m’agradaria.
El concert era un acte més del “Portugal Convida 2008” que s’han celebrat a Barcelona organitzat pel consolat d’aquest país i per Turisme de Portugal. Precisament, abans del concert ens van passar un espectacular vídeo d’imatges idíl·liques d’aquest país ibèric.
Però anem al que va ser el concert... Com diria en dos paraules aquell famós torero: “Impresio-nante!”. Fora bromes... va ser un concert deliciós en una sala plena gom a gom i amb un públic entregat a un Rodrigo Leao que levitava tocant els teclats del seu sintetitzador i a uns músics i cantants que en tot moment mostraven lo bé que s’ho estaven passant interpretant aquelles belles músiques. Les veus -ben escollides i encertades per a cada cançó- de Sónia Tavares, Ângela Silva i de la també genial acordionista Celina da Piedade van sonar encantadores amb els tons dolços, angelicals o de “femme fatale” necessaris. Com es normal, els temes em van sonar diferents que en el seus discos però no menys (aquí hauria de posar nogensmenys...?) intensos i com si descobrís de nou alguns dels temes... suposo que és la màgia dels concerts. En fi... gràcies Mònica pel teu regal que em va fer molta il·lusió. Us deixo un vídeo d’uns dels temes que es van tocar.

Una gran web de noves músiques: “Lostfrontier”

Com haureu comprovat al llarg del meu bloc, m’agraden les anomenades “noves músiques”, un concepte musical molt ampli que inclou les músiques “new age”, electrònica, chill-out, minimalista, world music, etc... I si hi ha un lloc a internet on us podeu informar sobre aquestes músiques és la web “Lostfrontier”. “Lostfrontier” és un gran projecte del gallec –però afincat a Barcelona- Javier Bedoya que compte amb un gran número de col·laboradors. La web –que té un agradable disseny gràfic- ofereix moltes coses: informació i ressenyes de novetats discogràfiques, un canal de ràdio per internet gratuït (genial per treballar amb l’ordinador!), entrevistes, informació de concerts, etc... però sobretot, és molt interessant la possibilitat de poder descarregar-se recopilatoris “samplers” d’aquest tipus de música i de forma gratuïta; aquest recopilatoris es descarreguen amb format mp3 d’alta qualitat a través del sistema P2P “Emule” d’intercanvi d’arxius adjuntant també les portades i la informació dels temes amb un extraordinari disseny gràfic. Cal assenyalar que “Lostfrontier” també fa una important tasca de divulgació de grans compositors nacionals -sovint desconeguts- com David Salvans, Luis Paniagua, Roger Subirana, Pepe Acevedo, Salva Moreno, etc... De veritat, si us agraden les noves músiques... aquesta és la vostra web.

Marges de Sant Boi (II)

Marge de llicorella situat per sota del camí Puigmal (camí que voreja entre la falda de la muntanya del Montbaig i per sobre el sector residencial de Can Paulet). Aquest marge té dos particularitats interessants: té una de les poques escales que queden (només he detectat unes 5 a la zona forestal de Sant Boi) fetes amb grans lloses de llicorella i encastades al marge i és d’aquells marges que combinen un encontre de disposicions horitzontals i verticals de la pedra seca creant belles textures naturals.

La natura serà patrimoni històric en el futur?

Feliç dia mundial del medi ambient!

Publicat a "El País" el 5 de juny de 2008.

Música recomanada (XV). “Yosemite Mirror Lake” de Mars Lasar.

Diuen els entesos que fer música amb sintetitzadors no és gens fàcil. Amb aquests complexes instruments, és fàcil de caure amb la utilització dels mateixos “samplers” de sons o amb els mateixos efectes que fa que, per exemple, molts músics de l’anomenada “New Age” semblessin que feien la mateixa música amb el mateixos sons. Però compositors de la talla de l’australià Mars Lasar (però alemany de naixement), han fet veritables obres mestres de la música amb la utilització dels sintetitzadors, arribant a formular matisos i sons únics. Mars Lasar ha fet música meravellosa per a bebès, però per a mi, els seus millors treballs són els que s’han inspirat en la natura i, en especial, en els espais naturals nordamericans (el seu CD “The Music Of Olympic National Park” és una obra mestre on fusiona sons d’animals i de la natura amb una música espectacular que recorda a les bandes sonores de pel·lícules d’acció. De fet, Mars Lasar ha col·laborat amb el gran Hans Zimmer). El tema “Yosemite Mirror Lake” és del seu CD “Yosemite. Valley of Giants” i té una línia semblant al que us he anomenat abans.

Documental “Les mines d’aigua de Sant Just Desvern”

Arran de l’anterior post on es parlava de l’expedició espeleològica que van fer un grup de naturalistes santboiants i membres del grup d’espeleologia S.I.R.E. SANTS a una mina d’aigua de la riera Guinovart a la vall de Can Carreres Vell de Sant Boi, he localitzat al You Tube aquest interessant i didàctic documental de “Les mines d’aigua de Sant Just Desvern”. De fet, a Sant Just Desvern són pioners i tot una referència a nivell nacional en la recerca i investigació de les mines d’aigua. El Grup Espeleològic Rats Penants, el Centre d’Estudis Santjustencs i l’ajuntament de Sant Just Desvern van publicar a l’any 1995 un llibre molt interessant titulat “Glossari de les mines d’aigua. Les mines d’aigua de Sant Just Desvern” on van desenvolupar un estudi molt profund –i de referència científica- sobre aquests elements del patrimoni històric.

http://es.youtube.com/watch?v=-beFCUKxcOs

Expedició espeleològica a les mines d’aigua de Can Carreres Vell

El passat 23 de maig, un grup format per naturalistes santboiants i membres del grup d’espeleologia S.I.R.E. SANTS de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) del barri de Sants de Barcelona, van fer una expedició de descoberta d'una de les mines d’aigua que hi ha a la vall de Can Carreres Vell de Sant Boi; en concret, van entrar en una que està la entrada a la interessant riera Guinovart.
En Pere Borrero, del Grup Benviure i estudiós del territori, m’ha autoritzat a publicar en aquest bloc una selecció de les fotografies que van fer en aquesta expedició. La tipologia d’aquesta mina és molt similar a altres mines d’aigua que hi han a Sant Boi mateix (veieu el meu post “El Sant Boi misteriós”) i a la resta de Catalunya i que es van construir a partir del s. XIX; encara que el seu origen podria ser molt més antic ja que es tenen notícies del nucli rural de la vall de Can Carreres Vell des del segle XVI. Esperem que aquest grup de persones, amb el recolzament d’espeleòlegs i amb el suport municipal i institucional necessari, continuïn i aprofundeixin amb aquesta tasca de recerca d’aquest patrimoni històric i natural. En fi, que com podeu comprovar veient les fotos, tenim a prop nostre moltes coses interessants – i fins i tot, espectaculars- del nostre passat i del nostre entorn natural. Una imatge val més que mil paraules...

Fotografies d'en Pere Borrero. Prohibida la seva reproducció.

Música recomanada (XIV). “Nocturne” de Secret Garden.

Encara que no us ho cregueu, l’any 1995 vaig fer una gran descoberta musical –com a mitja Europa- a través del Festival d’Eurovisió. Si ja sé que desprès dels temes “musicals” “cuyo nombre nombre no quiero acordarme” que algun país ha presentat... doncs, pot semblar increïble. Però si, l’any 1995, Noruega va guanyar el Festival d’Eurovisió amb el tema “Nocturne” del duo “Secret Garden” que formen la violinista irlandesa Fionnuala Sherry i el compositor noruec Rolf Lovland; un tema preciós i romàntic que ha marcat en general l’estil de les composicions d’aquest grup amb un prolífica discografia. Secret Garden ha estat classificada comercialment com a música “new age”, però hi han molts crítics musicals que l’han definit com a música neoclàssica (que no té res a veure amb una corrent musical iniciada els anys 20) atès que moltes de les seves composicions tenen una clara influència de la música clàssica nòrdica, encara que també hi ha una clara influència de la música irlandesa i celta. I tornant de nou a parlar del Festival d’Eurovisió d’aquest any... (Per cert... Felicitats a la Televisió Sèrbia per la originalitat dels vídeos d’introducció i de la escenografia) doncs si que van haver-hi alguns temes que em van agradar molt: els de Portugal, Israel o Sèrbia.

El túnel secret del castell de Sant Boi.

El passat divendres vaig assistir a la festa-sopar de celebració dels 50 anys de funcionament de l’hotel “El Castell”. I vaig tenir la sort de seure a taula amb treballadors de l’hotel –alguns d’ells porten quasi 35 anys treballant en aquest lloc- i conèixer al xef que es va jubilar fa poc i al nou xef . Amb el nou xef (Eugenio) vaig tenir una interessant conversa sobre gastronomia i de la seva voluntat d’impulsar una innovadora carta (per cert, felicitats Eugenio pel sopar... va ser genial). Però també vam parlar de la història del castell amb els treballadors més veterans... Tal com assenyala la història de Sant Boi publicada a la Enciclopèdia Catalana “el que és un argument incontestable és que el topònim antic es desconeix i que els primers documents medievals denominen l’indret amb el mot àrab d’Alcalà, que significa ‘castell’”. I el que també està clar és que quedem pocs vestigis visibles del castell –molt reformat des d’abans de la seva reconversió com a hotel l’any 1958- si exceptuen un escut esculpit en pedra de Montjuic del s. XVIII amb la inscripció 1786. Però tornant a la conversa que vaig tenir amb els treballadors de l’hotel: em van informar de que existeix una antiga galeria secreta excavada en el rocam de llicorella que comunicava el castell amb el riu Llobregat; un d’aquest treballadors em va dir que la va recorre sencera i que acaba al riu on existeix una reixa que no permet el seu pas. És molt probable que aquest túnel tingués una funció de ràpida evacuació per poder travessar el riu amb barca per anar en direcció a Barcelona atesa la importància estratègica que va tenir aquest castell sobretot a l’època de la Marca Hispànica. I el que finalment voldria comentar de la conversa que vaig tenir amb els treballadors de l’Hotel el Castell, és del seu orgull de treballar en aquest lloc i de la feina que han fet tots plegats. Felicitats a la propietat, a la gerència i a tots els treballadors per 50 anys de bona feina!

La exposició “Àfrica. Bressol de cultures”

Si us agrada la fotografia i la cultura africana, us recomano que visiteu aquesta excel·lent exposició que estarà en el Centre d’Art de Lluís Castells fins el 14 de juny. Exposició que té un muntatge molt atractiu i que a la vegada és de fotografia, d’art africà i incorpora la projecció de la pel·lícula “Àfrica. La presó del segle XXI”. Les fotografies són de Salvador Enrich i són d’una qualitat increïbles i dignes de ser publicades en el “National Geographic”; us puc assegurar que aquestes fotografies no us deixaran impassibles per la força de les seves imatges i composicions. També és molt interessant la mostra d’art africà de màscares i estàtues (els nens, com la meva filla, que han vist els dibuixos del “Karikú” al·lucinen amb aquestes peces). La veritat és que el Centre d’Art de Can Castells s’ha anant consolidant com a un punt de referència de la cultura a Sant Boi; altres exposicions que he vist a la seva sala d’artistes com a Chillida o Picasso eren també d’una gran qualitat i eren a la vegada una oportunitat el poder veure-les a Sant Boi.

Música recomanada (XIII). “Faro Luso” de Júlio Pereira.

Crec que en plena “vorágine” de la música digital a través d’internet, de l’i-Tunes, de l’i-pod, de l’Emule, de tan vertigen tecnològic... als que ens agrada molt la música també necessitem sentir la propietat íntima de tenir l’objecte que representa un CD amb la seva caràtula i que té la nostra música favorita. Moltes vegades he comprat un disc o un CD per la intuïció que em provocava el seu disseny gràfic. I l’estiu passat em va passar això al FNAC de Cascais (Portugal) tenint a les meves mans una obra mestre: “Geografias” de Júlio Pereira. Aquest CD, a part de tenir una extraordinària música, és de per si una veritable obra d’art pel seu disseny gràfic. De Júlio Pereira tinc altres CD que són també una veritable meravella (El disc que va gravar amb el músic basc Kepa Junkera, “Lau Eskutara”, és una joia pels melòmans). Tots els temes de “Geografías” són extraordinaris i alguns d’ells, fins i tot, espectaculars, fusionant música acústica amb clara influència de la cultura portuguesa i electrònica.

Marges de Sant Boi (I)

Les construccions de pedra seca m’apassionen. Suposo que és pel fet de la bellesa que tenen en general; bellesa resultant de la fusió l’acció de l’home i la natura. Com ja deia en un altre post d'aquest bloc, aquest patrimoni que s’ha fet durant molts segles des que l’home ha tingut la necessitat de conrear a la muntanya, és “El nostre Patrimoni de la Humanitat”. I com us aniré demostrant mica en mica en el meu bloc, el territori muntanyenc de Sant Boi alberga veritables obres d’art gràcies al gust estètic o al resultat de la feina de les persones que els varen fer. Quants esperits d’homes, dones, nens i nenes que els van treballar de sol a sol amb les seves mans deuen albergar aquests marges? Per començar per aquest recorregut de descoberta dels nostres marges, podeu veure un petit reportatge dels darrers que he trobat a la muntanya del Montbaig a prop de Can Paulet. Jutgeu vosaltres mateixos la bellesa d’aquests marges. Si cliqueu la fotografia veureu el reportatge

Bravo!

La presentació en el marc de la Festa Major de Sant Boi de la nova Orquestra Ciutat de Sant Boi (OCSB) ha estat un veritable esdeveniment cultural a la nostra ciutat. Amb una renovada -i plena de gom a gom- sala d’espectacles de l’antiga fàbrica modernista de Can Massallera, el concert de presentació de la OCSB no va defraudar a un públic expectant. A Sant Boi hi han molts ciutadans i ciutadanes que som amants de la música clàssica i la creació d’aquesta nova orquestra ja és una gran notícia per a tots nosaltres.
El concert va començar curiosament amb una complexa Simfonia núm. 1 de Mozart. Un músic santboià de l’orquestra em va explicar que aquesta va ser la primera simfonia que va escriure Mozart amb només 8 anys –8 anys!- i no deixa de ser una metàfora en l’inici d’aquest gran projecte d’orquestra professional –l’única que hi ha de professional al Baix Llobregat-.
Ara, crec que el millor moment del programa va ser la interpretació del Concert per a violí i orquestra núm. 1 també de Mozart; la interpretació de la violinista Catalina Reus va tenir una força i intensitat increïbles que va fer levitar a tots els que estàvem a la sala... Simplement genial! La batuta de Tomàs Grau va dirigir amb gran coordinació tota l’orquestra. Estic desitjant que arribi el proper concert. I sobretot, no deixeu de tocar a Mozart (vitamines per l'ànima)!

Simbolisme

Vagi per davant la meva condemna del darrer atemptat d’ETA i de tots els que ha fet aquesta organització criminal. No vull caure en el parany de fer valoracions polítiques del que representa matar a una persona per a no fer el joc dels que pensem que això és una “lluita armada”; és simplement un assassinat indiscriminat.
Però davant d’aquest fet tan trist m’ha semblat que tots els partits polítics han estat a l’alçada de les circumstàncies tal com va agrair el president Zapatero. I el que m’ha emocionat ha estat la fotografia on surten ertzaines i guàrdies civils fent un homenatge conjunt al seu company policia assassinat, un acte ple de simbolisme no ja per fer-ho conjuntament aquests dos cossos policials, sinó també per haver-ho fet en el Parlament Basc. Tota una imatge de normalitat democràtica davant de l’anormalitat d’ETA.