Música recomanada (XII) “Into blue snows” i “The pray of a thousand years” d’Himekami

A principis dels anys 90 vaig comprar el CD “Moonwater”, un recopilatori -fet per la discogràfica americana Higher Octave Music- del grup japonès Himekami. Aquest grup estava format per Yoshiaki Hoshi –tota una institució en el Japó i que tinc entès va morir fa poc- i Etsuko Hoshi –la seva esposa-. Himekami van fer un concert a l’any 1993 al Palau de la Música Catalana al qual, malauradament, no vaig poder anar però si el vaig veure a l’interessant programa de noves músiques “Hidrogen” que feien al Canal 33 (un programa excel·lent que dirigia Albert Reguant i que va ser tret de la programació d’aquest canal ja fa alguns anys). Si us agrada Kítaro, crec que us agradarà Himekami. Aquest grup s’inspirava en el concepte sagrat que té la natura pels japonesos a través de fusionar la seva música tradicional i la electrònica; el resultat és una música d’una bellesa commovedora.

Excursió de Festa Major: La Ruta de l’Estret de Roques i de la Vall de Can Carreres Vell

El proper 18 de maig teniu una ocasió d’or de conèixer alguns dels racons més interessants de l’entorn natural de Sant Boi: el Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat de Sant Boi us proposa realitzar una excursió per la vall de Can Carreres Vell i per l’Estret de Roques. En el recorregut podreu veure els espectaculars gorgs de la riera Guinovart i les seves misterioses galeries i mines d’aigua, els eremitoris de la vall de Can Carreres, el bosc municipal de la Roca Negre i pujar al Montbaig per un altre camí no tant conegut. Ei! I hi ha premi...! Un vermut de primera al restaurant de l’ermita de Sant Ramon i de franc! De veritat, és una bona ocasió per fer fotos supermacas i conèixer les coses interessants que tenim tan a prop. Més informació de l’excursió a:
http://issuu.com/xavier_sanchez/docs/excursi_1
http://issuu.com/xavier_sanchez/docs/excursi_2

Rutes vora el mar (II). El Cap Norfeu.

A finals de febrer, aprofitant un d’aquells dies de temperatura i sol anticiclònics, vam anar la família a fer una excursió a un dels paratges més agradables de Catalunya i al qual m’agrada tornar de tant en tant: El Cap Norfeu. Us asseguro que caminar per aquest espai és una experiència que no oblidareu mai.
Aquest espai verge de la Costa Brava i situat a prop de Roses, forma part del Parc Natural del Cap de Creus i és un dels llocs més bells de tota la costa catalana. Quan un s’apropa aquest lloc desprès d’haver deixat les darreres urbanitzacions que hi han a prop de Roses només pot donar gràcies a Déu perquè s’hagi preservat aquest joia de la natura.
Per apropar-nos al nostre punt de partida sortirem des de Roses des el final del seu passeig marítim en direcció a la Cala Jònculs fins a la Cala Montjoi –on es troba el famós restaurant el Bulli-. En aquest punt, totes les rutes recomanen deixar el cotxe, però si voleu, podeu continuar per una pista en bon estat fins l’inici del Cap Norfeu on hi ha una senyalització que ens indica l’inici de la nostra ruta. La ruta –perfectament senyalitzada en tot moment- és un circuit i us recomano començar per l’esquerra del cap (per on també mena un corriol que baixa fins a la Cala Jònculs). En el recorregut ens trobarem antigues cabanes de pastor i coves, unes vistes panoràmiques extraordinàries, i una vegetació i fauna interessants fins que arribarem a la punta del cap. Desprès tornarem en direcció a l’inici però buscant una antiga i curiosa torre del s. XV-XVI que servia per vigilar el pas dels pirates per aquestes costes; aquesta torre està en el Puig del Norfeu i és el punt més alt del recorregut (124 m); des d’aquest punt podeu dinar amb vistes a la Cala Montjoi i al Bulli (us sortirà més barat que si dineu en aquest resturant i la vista és impagable). Des d’aquest últim punt tornarem de nou a l’inici de la nostra ruta.
Més informació de la ruta a http://www.tvcatalunya.com/devacances/rutanorfeufitxa.htm i a http://www.roses.cat/Arxius/Documents/RutaCAT.pdf. Si cliqueu la fotografia veureu un reportage del Cap Norfeu.

El que amaga l’Ateneu

M’ha agradat el darrer post del bloc de l’alcalde Jaume Bosch, on d’una manera didàctica i realista ens explica quines són les passes que s’han de continuar per iniciar un nou procés amb possibilitats reals de recuperació de l’Ateneu Santboià pels ciutadans i ciutadanes de Sant Boi, aprofitant les eines que doten als ajuntaments les lleis urbanístiques. Comença un nou camí on s’han d’ajuntar tots els esforços polítics i institucionals amb la societat civil santboiana. L’Ateneu Santboià ha de ser el gran centre cultural que mereix Sant Boi.
Però en aquest post m’agradaria incidir en un tema que considero que també és molt important pel que fa a la futura recuperació pública de l’Ateneu. M’explico: els arqueòlegs i els tècnics municipals que conec i que porten molt de temps treballant en la recerca històrica i arqueològica al Nucli Antic, m’han manifestat moltes vegades que l’Ateneu té moltes possibilitats d’albergar, en el seu subsòl i en les seves entranyes, nombroses restes arqueològiques des dels temps dels ibers i dels romans que permetrien quadrar molta informació sobre els orígens de la nostra població i la veritable importància dels assentaments d’aquests pobles (les darreres i extraordinàries restes arqueològiques trobades en l’àmbit de l’antic Mercadal a prop de l’església parroquial de Sant Baldiri confirmarien aquesta importància); i això és un gran valor afegit que també s’ha de tenir en compte en la futura recuperació de l’Ateneu per integrar-lo en un potent recorregut històric-patrimonial interconnectat amb el Museu de Sant Boi i amb Can Torrents.
Molts santboiants i santboianes també desconeixen que l’Ateneu es va ubicar l’any 1922 a l’antiga finca i masia de Ca l’Amigant; un edifici molt interessant que va se destruït posteriorment amb les successives ampliacions dels espais (veieu fotos 02b i 03b de principis del s. XX d’aquest interessant edifici). Us he posat una foto de les restes de finestrals d’aquesta antiga masia que es troben al carrer Maria Girona i que passen desapercebuts pels vianants.

Música recomanada (XI). “In Existence” de Phil Sawyer (Beautiful World)

A mitjans dels anys 90 vaig escoltar aquest tema en el desaparegut programa “Música Privada” de la també desapareguda cadena de ràdio Simfo Ràdio. Aquell programa el dirigia Javier Flo que desprès s’ha dedicat a altres “menesteres” musicals en la línia d’OT. Aquest tema -com tot el àlbum- respira frescor, optimisme, alegria i exotisme. Phil Sawyer va utilitzar delicades i sensuals veus femenines que cantaven amb l’idioma swahili. Aquest tema també va ser utilitzat com a banda sonora de dos espots publicitaris: un de xampú i un altre per anunciar una cervesa. Phil Sawyer també és compositor de bandes sonores i de música per a publicitat. El tema instrumental “Journey of the Ancestors” d’aquest àlbum el vaig utilitzar personalment com a banda sonora per a un audiovisual multivisió que vaig fer amb diapositives sincronitzades sobre el Montbaig-Montpedrós.

Fira del Vi de Falset

Convidat per un company de la feina que és de Falset, vaig estar el passat cap de setmana a la Fira del Vi de Falset. En el recinte del Castell de Falset –per cert, molt interessant la recent restauració arquitectònica de les parts gòtiques- es va celebrar la ja 13a edició d’aquesta fira. En aquesta fira es pot fer un tast de vins de bona part dels cellers –petits i grans- de la D.O. Priorat i Monsant. També es podia fer un tast dels olis de les D.O. Priorat, Montsant i Siurana. I com us podeu imaginar és de tot impossible fer un tast de tots els vins, però deu ni do els vins que vaig provar a la fira. Sense ser un expert i només guiat per les sensacions, els vins que més em van agradar són “6 vinyes” de Laurona (rotund!) i el “Castell de Falset” d’Agrícola Falset-Marçà (rodó i intens... Vaig comprar una ampolleta d’aquest vi que ja ha caigut en un dinar...), tots dos de la DO Montsat. També em va agradar molt el criança que fan a l’Escola d’Enologia Jaume Ciurana de l’IES Priorat de Falset. I a l’hora de dinar, el company de la feina –a part d’oferir-nos un dinar extraordinari en un lloc extraordinari- ens va posar una ampolla de “Sirsell” dels Cellers Capafons-Ossó de DO Priorat... el sumun!. El proper any tornaré!

Rutes vora el mar (I). L’Espai natural de la Punta de la Móra.

Caminar al costat de l’aigua és sempre agraït pels caminants. Caminar al costat d’un riu o d’un torrent muntanyenc a l’estiu és molt agradable. Però caminar vora el mar és sublim i relaxant.
Fa poc, la meva família i jo hem tingut l’oportunitat de fer una excursió vora el mar en un d’aquells espais costaners tan meravellosos que la Mediterrània ens ha regalat: l’espai natural de la Punta de la Móra.
La Punta de la Mora és un espai que s’ha salvat de l’engoliment urbanístic que ha patit una bona part de la costa catalana, tenint en compte la proximitat de l’àrea metropolitana de la ciutat de Tarragona i de les localitats turístiques de Tamarit i Altafulla.
La ruta s’inicia des de l’inici de la Platja Llarga (per un accés que hi ha des de la carretera N-340, poc desprès del monument romà de la Torre dels Escipions) i acaba pràcticament fins a la base de la Torre de la Mora (bastida al S. XVI per defensar-se els habitants de Tamarit dels atacs dels pirates i que no és visitable per estar a dins d’una finca privada). Quan arribem al final de la llarga Platja Llarga (“valga la rebundacia”), comencem a caminar per un sender que s’inicia per sobre d’un rocam i que s’endinsa pel Bosc de la Marquesa. Hem de seguir uns senyals blaus i taronges que trobem marcats en els torturats pins que estan força encorbats per l’acció del vent. Al llarg del camí trobarem punts amb excel·lents panoràmiques, restes de marges de pedra seca, peculiars savines, rocams amb interessants fòssils, cales com Cala Fonda i la Platjeta de Calabecs on es practica el nudisme.
Més informació de l’espai natural a http://www.depana.org/puntadelamora/ i de la ruta a http://www.mat.ub.es/~cerda/Marquesa.pdf . Si cliqueu la foto podeu veure un reportatge complert.

Música recomanada (X). “Psyche Rock” de Pierre Henry.

Quant tenia 15 anys i feia el BUP, un dia el professor d’història de la música arribant a l’apartat de música contemporània, ens va fer escoltar peces musicals de l’anomenada “música concreta”. I uns dels temes que ens va entusiasmar a tots els alumnes va ser el de “Psyche Rock” que formava part de la “Messe pour le temps present” que Pierre Henry va composar per a un ballet coreogràfic de Maurice Béjart en 1967. Aquest tema té per tant més de 40 anys i encara és plenament actual tenint en compte que es va crear en l’origen del que avui entenem com a música electrònica. És tant actual, que no fa gaire el vaig escoltar en un anunci de cotxes. Va ser també la música de la capçalera del mític programa televisiu “Estudio Abierto” que presentava el popular José Maria Iñigo i del programa “Futurama” de Televisió Espanyola.

A casa portuguesa

Ja us he explicat alguna vegada que tinc una gran debilitat per la cultura i la música de Portugal, aquesta debilitat també inclou els vins i la gastronomia d’aquest país. A Barcelona, on hi ha una important colònia portuguesa, especialment de gent jove, hi ha un local encantador al barri de Gràcia anomenat la “A casa portuguesa” (Verdi, 58) on de tant de tant vaig a aplacar la meva “saudade” de beure una cervesa portuguesa (la “Super Bock” està boníssima) menjant un “pao con chouriço” o prenent “uma bica” (cafè portuguès) amb un “pastel da nata” amb canyella .
Però aquesta petita ambaixada portuguesa a Barcelona, a part d’oferir també una interessant mostra de vins i de productes alimentaris portuguesos, és un lloc de punt de trobada i de referència de la cultura portuguesa a Barcelona. Us recomano que veieu la seva web i el seu blog on podreu seguir les seves activitats (http://www.acasaportuguesa.com/).

Els amagatalls de Sant Boi

A tota la Europa mediterrània on són comuns les construccions de pedra seca, hi ha un element que la gran majoria de vegades passa desapercebut pels nostres ulls quan observen els marges: els amagatalls. Aquestes petites calaixeres construïdes també amb llicorelles i encastades als marges, tenien la funció d’amagar les eines i els estris que utilitzaven els camperols per a les seves feines de manteniment de les vinyes. També tenien la funció de petites fresqueres i algunes d’elles tenien mides considerables si l’alçada del marge ho permetia. En altres zones de Catalunya també tenien la funció de ser el lloc on es col·locaven les arnes on les abelles produïen la mel. Si cliqueu a la foto podreu veure una petita mostra dels amagatalls que es poden trobar al Parc Forestal Montbaig de Sant Boi.

Música recomanada (IX). “Rosa” de Rodrigo Leao & Ryuichi Sakamoto

Avui, dia de Sant Jordi, vull regalar un rosa molt especial a totes les amigues que veieu el meu bloc; es tracta d’una rosa musical que per a mi és una autèntica joia: el tema “Rosa” del àlbum “Cinema” de Rodrigo Leao. Un tema compost conjuntament amb Ryuichi Sakamoto i amb la veu impagable de la cantant brasilenya Rosa Passos. Aquesta cançó respira ànima i sensualitat femenina per tot arreu i és un autèntic exercici d’elegància i “exquisitez”, un veritable regal per a les nostres oïdes. I crec que avui és bon dia per compartir aquesta cançó a tots/es vosaltres. Què us regalin moltes roses i molts llibres!

Música “ambient” i vídeo-art de Diatonis.

En un altre post sobre música multicanal en format DTS ja us havia parlat d’aquest artista nordamericà anomenat Diatonis. És un estraordinari compositor de música electrònica d’estil planejador, anomenat també com a “música ambient” (un terme creat pel gran compositor de música electrònica, Brian Eno). Son músiques que a mi em fan levitar, i a vegades necessito evadir-me de la realitat i somiar llocs imaginaris on músiques com aquesta m’ajuden. Però Diatonis, a part de ser un gran compositor d’aquest tipus de música, és també un extraordinari vídeo-artista com ho demostra els dos vídeos que us adjunto i que es una mostra de la seva extraordinario obra on fusiona la seva música amb imatges generalment extretes de la natura. Molta elegància!

Una setmana d’ànimes femenines.

Aquesta ha estat una setmana en la que han passat tantes coses que em fan reiterar en el meu convenciment que els homes ens hem d’apropar a l’ànima femenina. Sí.., ja sé que algun graciós dirà allò de que el Xavier sembla que vol ser un d’aquests metrosexuals... però m’importa un “bledo”; afortunadament cada vegada hi han més homes que pensen com jo i que això és el que ha de superar aquest fastigós neomasclisme que està aflorant en la nostra societat i que no desapareix com si fos un virus que va mutant al llarg dels anys i dels segles.

Sempre he cregut des que va aparèixer Zapatero en la escena política que aquest home seria un abans i un desprès a la història d’Espanya per les formes que desprenia lluny de la prepotència a la que ens tenien acostumats molts polítics. I l’admiro per les seves decisions respecte a la paritat d’homes i dones. La foto de veure una dona com Carme Chacón passant revista a una formació militar en “estado de buena esperanza” em va emocionar; com també em va emocionar veure un govern amb més dones que homes. Però, es clar, no van trigar molt en sortir els neomasclistes i els neofeixistes dient les barbaritats més casposes que es podien dir. S’han escrit aquests dies molts bons articles a la premsa parlant d’aquesta qüestió; però destacaria el que vaig llegir ahir de Martina Klein titulat “Las mujeres y los bordes”... Què intel·ligent aquesta dona i que ànima femenina més interessant.

En aquest article, Martina Klein també ens parlar de les crítiques que ha rebut la cancillera alemanya Angela Merkel per lluir un escot. Perquè no li donen normalitat en ple segle XXI a que les dones que ho desitgin puguin lluir la seva feminitat i coqueteria?

El divendres passat una treballadora d’ètnia gitana que forma part del programa d’inserció laboral que dirigeixo va venir aterrada a la feina. El seu ex l’havia destrossat el seu pis i l’havia amenaçat davant dels seus fills. I no només venia aterrada per aquest fet sinó perquè havia anat sola –sola- a la comissaria del Mossos d’esquadra a denunciar el fet i li van fer signar una denúncia on deia que no volia protecció policial quan era el que ella reclamava. El sistema no funciona. No la va acompanyar la seva assistenta social. Una persona del nostre equip la va acompanyar (nosaltres només ens dediquen a la inserció laboral, però no podien deixar aquesta persona sola en un moment com aquest... és una qüestió d’un mínim d’humanitat i d’evitar que matin a una persona) i llavors si que li van donar protecció policial i, a més a més, aquesta persona del nostre equip li ha gestionat una visita a un psicòleg i a un assessor jurídic a través del servei municipal d’atenció de la dona. És indignant!

Ahir vaig veure “Elegy”. Una pel·lícula meravellosa d’Isabel Coixet on aquesta directora ha estat capaç d’extreure l’enorme potencial dels grans actors que participen. I us tinc que manifestar que sempre no m’ha agradat gaire com actriu la Penélope Cruz, però en aquesta pel·lícula m’haig de treure el barret; sempre m’havia semblat una actriu superficial però en “Elegy” és una actriu profunda i creïble al cent per cent. Per a mi el substrat d’”Elegy” és l’encontre de l’anima masculina i la femenina. Veure ahir aquesta pel·lícula ha estat una bona cloenda per a una setmana plena d’ànimes femenines.

“El monestir proscrit” de Maria Carme Roca.

M’encanta llegir novel·la històrica. I si aquesta novel·la està ambientada en llocs que conec, doncs el meu interès augmenta; és com quan fas una visita guiada per un lloc que has visitat moltes vegades i et fan descobrir racons, històries i sensacions noves que te’l fan redescobrir. I “El monestir proscrit” està ambientada en la comarca del Ripollès en plena Catalunya del segle XI. Sóc un enamorat dels paisatges i de l’art romànic d’aquesta comarca i amb la meva família hem patejat moltes de les seves muntanyes.
Aquesta novel·la parteix d’un rigorós rerafons històric centrat en uns fets que van passar al monestir de Sant Joan de les Abadesses i que van acabar amb l’expulsió l’any 1017 de les seves religioses mitjançant una butlla papal.
Es nota l’anima femenina que aboca Maria Carme Roca en aquesta novel·la; amb elements molts subtils i hàbilment escrits que estic segur que qualsevol lector/a amb un mínim de sensibilitat sabrà captar.
Una novel·la molt recomanable i que us enganxarà. Un bon llibre per regalar per Sant Jordi. Us recomano que veieu un vídeo de presentació del llibre que podreu trobar aquí.

Música recomanada (VIII). “Après la pluie” de René Aubry.

La música de René Aubry és un dels meus darrers descobriments gràcies als comentaris d’alguns blocs i l’audició de la seva música en el programa “Diálogos 3” a Ràdio 3. La gran majoria de la música composa per René Aubry està composada per a la dança; i crec que no m’equivocaria en qualificar-lo juntament amb Philip Glass com dels millors compositors comtemponaris de música per a aquest art. Com em passa amb altres compositors, m’és difícil destacar un tema –tots, tots m’agraden-; però aquest tema del seu àlbum “Après la pluie” està ple de pura poesia i d’armoniosa simplicitat minimalista; m’encanta també, per la força rítmica que té, el tema “Avant de la pluie” del mateix àlbum. La seva música és pura “delicatessen” per a les nostres oïdes.

Les fites de Sant Boi de Llobregat

Segons la Enciclopèdia Catalana, una fita és un “senyal de pedra més o menys treballat, o bé d’obra, que indica la terminació d’una propietat immoble o d’un territori”.
A Sant Boi encara queden un bon grapat d’aquestes senyals a la zona forestal i que eren tan necessàries en una època que no hi havia GPSs per confirmar coordenades dels límits de les finques. Són, des del meu punt de vista, elements molt interessants del nostre patrimoni històric i que, malauradament, també pateixen actes vandàlics o desapareixen al créixer urbanísticament la nostra ciutat.Les fites més autèntiques i les que s’han utilitzat durant molts segles són les simples lloses de llicorella clavades verticalment al terra. Però també hi han moltes que s’han col·locat, especialment a partir del segle XIX, amb epigrafies que indiquen la propietat; les més abundants d’aquest tipus a la zona forestal de Sant Boi són les que porten epigrafies “Bori” que pertanyien al territori que formava l’antiga Quadra medieval del Benviure (però que van ser col·locades a finals del segle XIX), les que porten les inicials “R.C.” que senyalen els limíts del territori de l’antiga Quadra de Llor (però que també van ser col·locades al finals o mitjans del segle XIX) i les que indiquen “F.B.I.” que no tenen res que veure amb el FBI americà sinó amb el “Fomento Barcelonés de Inversiones” i que van ser col·locades a mitjans dels anys 80 per poder delimitar la finca de la muntanya de Sant Ramon i altres finques forestals de la vall del Llor que l’Ajuntament posteriorment va adquirir permutant terrenys i que va ser la gènesi del que ara és el Parc Forestal Montbaig. Podeu veure un reportatge complert de les fites de Sant Boi si cliqueu la fotografia

Música recomanada (VII) “A Casa” de Rodrigo Leao.

Us tinc que confessar que sóc un enamorat de Portugal i de la seva cultura musical. Una cultura musical de la qual formen part Madredeus, Dulce Pontes, Mísia, Júlio Pereira, Rao Kyao, i molts altres grups, cantants i compositors. Però de tots ells, el meu gran preferit és Rodrigo Leao; un compositor de música contemporània que estic convençut que formarà part de la història de la música en el futur. Tinc tots els seus CDs i em seria difícil destacar algun tema; però el seu tema “A Casa” de l'àlbum “Alma Mater” és un dels que més m’agraden. Segons Rodrigo Leao, la seva música conté “una malenconia que és només nostre (dels qui viuen a Portugal), dels que vivim a la vora del mar, una cosa que sorgeix de forma natural. És una música intimista perquè està lligada a la relació que jo tinc amb les persones, amb els amics, amb el món. És abstracta, espontània”. Jo també afegiria “minimalista”. En aquest tema tambè es pot escoltar la maravellosa i sensual veu de la cantant brasilenya Adriana Calcanhotto. Rodrigo Leao ha fet música conjuntament amb músics de la talla –i dels quals també sóc un fan- com Ryuichi Sakamoto o Ludovico Einaudi (Més endavant, compartiré amb tots vosaltres alguns temes creats amb aquests compositors).

El disseny d’etiquetes de vi (II)

Un altre vi que em va cridar l’atenció, pel disseny gràfic de la seva etiqueta, al pavelló del vi del passat saló d’Alimentària de la Fira de Barcelona va ser el “Garnacha. Desert&Extreme” de Lamarca. És un disseny que no té res de convencional en el món del vi amb un colors que no formen part, generalment, del codi de colors que el relacionen (el blanc, el negre i el vermell són els més utilitzats); i està clar que la utilització del negre i del groc té la intencionalitat clara de recalcar que es tracta de un vi fet en ple desert dels Monegros de l’Aragó al poble de Lécera.
A més a més, vaig tenir l’oportunitat de tastar-lo i les sensacions d’un cos rotund i de l’agradable sabor del raïm de garnatxa em vam omplir les meves papil·les gustatives. Un vi elaborat pel mercat de l’exportació per a països com els Estats Units que aprecien molt les garnatxes aragoneses i que ben segur l’etiqueta els ajudarà a valorar les condicions extremes del desert dels Monegros que li donen al vi una personalitat pròpia. L’etiqueta també ha estat dissenyada per la consultora de comunicació visual STVdisseny de Barcelona en el context d’un projecte global de comunicació per la empresa Lamarca. Si cliqueu la fotografia podreu veure d'una manera molt atractiva tot el projecte de disseny de marca.

Música recomanda (VI). “Dancing with the lion” d’Andreas Vollenweider.

Els camins més humans per on recorre el descobriment de músiques és sempre el “boca o boca”. Aquella recomanació que et fa un amic o amiga que sap el que t’agrada i que coneix la teva sensibilitat és quasi sempre encertada. A principis dels anys 90, la meva promesa –que ara és la meva dona- em va recomanar una cassette (Una cassette... Mare de Déu, com passa el temps!) d’un músic suís que es diu Andreas Vollenweider; la cassette és titulava “Dancing with the lion” i la seva portada era una deliciosa i minimalista il·lustració gestual. A la meva promesa li va recomanar un amic d’ella que era un pintor suís que estava vivint en l’encantador poble de Colares situat a la Serra da Sintra (Portugal), on llavors –i ara, també- la meva dona passava les vacances amb els seus pares. Fixeu-vos en el recorregut del “boca a boca” en una època que no hi havia internet.
“Dancing with the lion” és una tema vitalista, una injecció d’optimisme gràcies a les atmosferes acollidores que emanen de les cordes de l’arpa electroacústica d’Andreas Vollenweider. Un parell d’anys desprès vaig tenir la sort de poder escoltar-lo en directe al Palau de la Música i va ser un d’aquells dies inoblidables on un dona les gràcies perquè existeixi la música.

Els eremitoris de Sant Boi de Llobregat

Estem al Sant Boi del segle IX. La natura és absolutament salvatge i ha engolit els conreus abandonats que des dels romans s'havien fet en els vessants muntanyencs. Aquest territori és una part de la frontera de la Marca Hispànica que ha imposat l’emperador Carlomagne i com totes les fronteres de l’època, és terra de ningú. No és un lloc segur per viure i no hi ha un nucli de població estable. Però és un lloc tranquil, molt tranquil, on la Natura és la senyora qui domina aquests territoris amb frondosos boscos de roures i alzines. Només per un antic i perillós camí -que en el futur serà el Camí Ral que unirà Barcelona i Vilafranca del Penedès- passen, de tan en tan, els exercits musulmans o cristians en direcció als camps de batalla per guanyar territori de manera fluctuant. En els vessants muntanyencs existeixen unes importants rieres –sovint amb aigua- que han creat els seus recorreguts amb impressionants talussos erosionant terrenys argilosos i de tortorà. Un material geològic que és fàcil d’excavar i que uns homes desitjosos de viure aïllats, i dedicats a la pregària i a Déu, aprofitaran per fer uns clocs o coves per viure. Aquests homes són eremites.

Aquesta seria, més o menys, l’origen d’un dels elements més interessants del patrimoni històric situat al nostre entorn natural: els eremitoris. I no em podreu negar que podria ser un bon argument per a una novel·la històrica.
Va ser a l’any 1980, que la medievalista Montserrat Pagès va identificar un conjunt de tres eremitoris a la riera Benviure (avui, anomenada Canons). Posteriorment, es va identificar un altre a prop de l’antiga Torre del Llor (l’actual masia de Santa Bàrbara). També a l’any 2003, uns grups d’operaris forestals van localitzar un altre conjunt a la Vall de Can Carreres Vell i a la riera Fonollar que el Museu de Sant Boi va identificar, per analogia amb els anteriors, com a eremitoris. Posteriorment, s’han trobat un altre conjunt a l’antiga la riera de Marianao (Dos al carrer Pollancres i un altre al carrer Frederic Mompou, aquest ja desaparegut per les obres del nou hospital).
A la resta de Catalunya i a Espanya també existeixen eremitoris molt similars, però hi han també altres investigadors i estudiosos que assenyalen que aquestes excavacions eren simples “coves” que servien de cabanes o barraques de vinya o d’aixopluc pels pagesos sense una datació històrica concreta. Falten dades arqueològiques que corroborin al cent per cent que aquestes petites obres humanes –sempre en talussos de rieres, en el cas de Sant Boi- eren eremitoris. Però no em negareu que té molt d’encant pensar que en una ciutat actual com Sant Boi amb més de 85.000 habitants, fa 12 segles hi vivien uns eremites buscant la pau i la serenor necessàries per estar en contacte amb Déu.

Si cliqueu la fotografia veureu tots els eremitoris de Sant Boi.

Música recomanada (V). “Perpetuum Mobile” de Penguin Cafe Orchestra

A principis dels anys 90 vaig comprar el disc “Sings of Life” de la Penguin Cafe Orchestra. Àvid en la meva joventut en conèixer noves músiques, em vaig fitxar en la il·lustració de la portada on apareixen uns músics i una parella ballant -meitat homes, meitat pingüins-; era un època on el disseny gràfic de les portades tenien un valor molt important alhora d’adquirir un disc LP o els primers CD. En aquella època no hi havia ni programes de ràdio, ni revistes, ni internet, ni res de res on descobrir alguna cosa sobre la música contemporània o noves músiques i comprar un disc d’aquesta mena era encertar-la o cagar-la. No sé si li passa a algú més, però no m’agrada començar escoltar un disc nou pel primer tema i en aquest disc vaig comentar pel tema amb el nom que més em va cridar l’atenció: “Perpetuum Mobile”; la seva primera escolta em va subjugar; era com un una injecció d’optimisme i d’equilibri amb un música elegant i minimalista. Han passat quasi 20 anys des de que vaig comprar aquest disc, però la música d’aquest grup que lideraba Simon Jeffes crec que no passarà mai de moda.

Rutes pel Baix Llobregat (II)

Ja estem a la primavera i us proposo que continueu coneixent els espais naturals del Baix Llobregat. A la segona guia que vaig fer de Rutes pel Baix Llobregat trobareu recorreguts pel Parc Natural del Garraf, per la Serra de les Ferreres i pel Delta del Llobregat. Aquesta guia també té uns 10 anys com la primera i és possible que hagin informacions una mica desfasades perquè el nostre territori ha canviat molt en aquest temps –sobretot, pel pas de noves infraestructures-.
En l’àmbit de la meva població, Sant Boi de Llobregat, trobareu un interessant recorregut –que es pot fer també amb bicicleta- fins a les Basses de Can Dimoni passant pel territori de la Marina a dins del Parc Agrari del Baix Llobregat.
Espero que us passeu bé fent les rutes igual que jo vaig fruir fent-les i preparant-les.

Música recomanada (IV). “Balay” d’Alberto Iglesias.

Nominat recentment per l’Oscar a la millor banda sonora per la pel·lícula “The Kiter Runner”, Alberto Iglesias és un extraordinari compositor de bandes sonores de pel·lícules tan populars com “Lucía y el sexo”, “Tierra”, “Los Amantes del Círculo Polar” de Menen o “Hablé con ella” i “Todo sobre mi madre” d’Almodovar.
Però també ha estat el compositor d’una veritable joia musical que és la música d’un spot publicitari per a la empresa d’electrodomèstics “Balay”. Aquest tema, titulat simplement “Balay”, no forma part de cap àlbum i Alberto Iglesias el va crear exclusivament per aquest spot. És una música que convida a la calma, a valorar els plaers de la vida i transmet el pensament positiu de tenir ganes de viure (I per tot això... no cal que us compreu un electrodomèstic Balay... és clar...! Je, je...).

Excursió a la Sèquia de Manresa

Un d’aquests dies de Setmana Santa, una amiga de la família ens va proposar fer una excursió pel Parc de la Sèquia. La Sèquia és una interessant canal d’origen medieval que té 6 segles d’antiguitat i que encara continua funcionant com a sistema d’abastament d’aigües per a la ciutat de Manresa i són portades des del riu Llobregat al seu pas per Balsareny.
Amb una extraordinària visió de futur, els ajuntaments de les poblacions per on passa la Sèquia van crear un itinerari turístic de senderisme aprofitant el camí de servei que hi ha al costat de la Sèquia amb un recorregut total de 26 km (sense pràcticament cap desnivell i apte per a totes les edats) i que permet conèixer a fons el paisatge de mosaic de boscos i conreus de vinya del Bages, elements molt interessants del seu patrimoni històric com l’ermita romànica de Sant Iscle o les cabanes de pedra seca característiques de la comarca, o les pròpies infrastructures de la Sèquia com els pontets que la creuen.
Des del també interessant parc de l’Agulla de Manresa, s’inicia una ruta molt ben senyalitzada i que disposa al seu inici d’un centre d’interpretació que ens facilitarà el mapa de la ruta i altres informacions addicionals.
Nosaltres només van fer el tram Parc de l’Agulla-Pla de Santa Anna, però sembla ser que el tram més interessant és que va de Sallent fins al polígon industrial del Pla de Santa Anna per conservar els elements més antics de la infrastructura hidràulica de la Sèquia.
En l’àmbit de la nostra comarca del Baix Llobregat, una actuació similar es podia haver fet a la vora del Canal de la Dreta –obra hidràulica del s. XIX- que va de Sant Vicenç dels Horts fins a el Prat de Llobregat; però, per desgràcia, molts elements patrimonials de gran interés han desaparegut o alguns trams del canal han estat soterrats pel creixement urbà.

Més informació a:

http://www.parcdelasequia.cat/
http://personales.ya.com/jaumeilla/sequia/
http://www.geocities.com/SoHo/Lofts/5453/sequia0.html

Música recomanada (III). “North” de Paul Mounsey

La música brillant de Paul Mounsey és un altre dels descobriments fets a través del programa “Diálogos 3” de Ramón Trecet i de les recomanacions fetes en blocs personals. De fet, la música de l’inici de “Diálogos 3” és un tema del CD “City of Walls” de Paul Mounsey.
Paul Mounsey és un músic escocès que va passar 15 anys al Brasil xuclant les influències de l’enorme potencial musical d’aquest país però sense oblidar les seves sòlides arrels musicals escoceses tal com explica en una interessant entrevista que li van fer a Lostfrontier.
Com altres músics contemporanis, Paul Mounsey també ha treballat per a la televisió i la publicitat. Us recomano que veieu aquest vídeo de Youtube d’un spot de televisió titulat “VisitScotland. Winter” on la música està basada en el tema “North” del seu àlbum “Nahoo two”. Aquest tema és una síntesi de la seva música i us aviso que us serà molt difícil d’oblidar...

El disseny d’etiquetes de vi (I)

Si hi ha un àmbit on el disseny gràfic aporta alguna cosa més que simple valor afegit econòmic, és en el món del vi.
Als que ens agrada el vi, crec que estareu d’acord amb mi, que també ens aporta unes primeres sensacions i una certa poesia el disseny de l’etiqueta de l’ampolla.
Quan volem comprar un vi diferent que no sigui de marques conegudes, ens deixem portar per la intuïció, per les sensacions i per les primeres percepcions que ens aporta l’etiqueta.
Estic convençut que per a un viticultor, l’etiqueta és la seva carta de presentació de l’esforç que hi ha darrera, de la seva feina en haver fet aquell vi; és com dir “aquesta és la meva creació”.
Evidentment, després ve la “cata” i degustar el vi, omplint de sensacions totes les nostres papil·les gustatives i les nostres foses nasals, i diem si ens agrada o no.
Em va agradar molt donar una volta pel pavelló del vi del saló d’Alimentària que es va celebrar fa poc a la Fira de Barcelona, encara que, vaig patir una mica el “Síndrome
Sthendal” davant de tants estands per veure i a quin d’ells més interessants.
Em va cridar molt l’atenció un vi per la seva etiqueta: el “Parraleta Emoción” de Bodegas Ballabriga del Somontano i que estava en l’estand de “Lamarca”. I em va cridar l’atenció perquè l’elegant disseny de l’etiqueta està clarament inspirat amb els murs de pedra seca tan característics del Somontano i tan lligat al món de la vinya. El disseny gràfic és de la firma STV DISSENY de Barcelona que està especialitzada com a consultora en comunicació visual (Podeu veure el projecte sencer si cliqueu aquí o la fotografia).

Música recomanada (II). “Come sei veramente” de Giovanni Allevi

La publicitat feta per a la televisió busca –en funció del públic a qui va dirigit- cridar l’atenció a través de la combinació audiovisual de diversos elements com per exemple la música. I la publicitat, com el cinema, ha “catapultat” i ha donat a conèixer músiques que tenen un àmbit d’un públic reduït o “d’una gran minoria”.
La música de Giovanni Allevi és un d’aquests casos: el seu tema “Come sei veramente” del seu CD amb el mateix títol va se donada a conèixer a través d’un d’aquells elegants anuncis de BMW amb l’eslògan “¿Te gusta conducir?”.
A internet funcionen innumerables foros on la gent pot preguntar per la música d’un anunci publicitari (només cal posar al Google “la música de l’anunci ...”) i sempre hi ha algú que et respon –és la part més meravellosa d’internet, el compartir coneixements-. I va ser d’aquesta manera que vaig arribar a saber de la existència de Giovanni Allevi i de la seva interessant música. Música que surt de la seva ànima i que és pura poesia. Jutgeu vosaltres mateixos en aquest vídeo penjat en Youtube:

Monestir de Sant Ponç

Si hi ha un lloc interessant de la comarca del Baix Llobregat pel seu patrimoni històric i pel seu entorn natural és l’antic monestir de Sant Ponç en el terme municipal de Cervelló però més accessible en cotxe des de Corbera de Llobregat a través de l’Amunt.
De l’antic monestir benedictí de Sant Ponç només ens ha arribar fins als nostres dies la seva espectacular església romànica del s. XI que està considerada com a un dels edificis més interessants del primer romànic de Catalunya. Aquesta església és un dels millors exemples del romànic d’estil lombard (estil arquitectònic que provenia de la regió italiana de la Lombardia).
Al seu interior encara es poden observar restes de pintures romàniques amb motius florals i és tracta d’una església amb perfet estat de conservació gràcies a les restauracions que es van fer als anys 50 i principis dels 90.
Sant Ponç és un lloc que em porta molts bons records d’infància per les excursions que feien amb mon pare fins aquest lloc (de petit, fins i tot, havia pujat al seu campanar inaccessible avui a la gent). I, a més a més, és en la església on jo em vaig casar amb la meva parella.
També és molt interessant el patrimoni natural que l’envolta: Sant Ponç està a dins de l’Espai d’Interès Natural de les Muntanyes de l’Ordal a prop de la muntanya del Pla de les Comes. I té al seu voltant exemplars d'arbres centenaris com el lledoner de la entrada a l’església, pins, alzines i -sobretot-, oliveres.
Tot plegat, aquest espai respira calma i quietud i no és d’estranyar veure gent fent tai-chi al seu voltant o a persones que abracen les seves oliveres perquè diuen que transmeten energia positiva.
Us recomano que aneu a peu des de Vallirana (veieu l’excursió núm. 1 de Rutes pel Baix). Més informació a la Viquipèdia.

Si cliqueu la foto, podeu veure un reportatge més extens del Monestir de Sant Ponç

Música recomanada (I). “Divenire” de Ludovico Einadudi

La música de Ludovico Einaudi la vaig descobrir fa més d’un any –com tal d’altres- a través de l’amic Ramon Trecet en el seu programa “Diálogos 3” de RN3 que fa de dilluns a divendres de 15 a 16 h. Des del primer moment la seva música en va segrestar i m’he convertit en un fidel melòman.
La seva música és plena de melodies d’estil minimalista, encara que també se’l considera un compositor de música clàssica contemporani. És música elegant, sincera, res artificial i sortida de l’ànima.
Ludovico ha enregistrat 11 àlbums a quin d’ells més bell. Ludovico també ha estat compositor de música per al cinema, el teatre, la dança, la televisió i la publicitat.
El seu darrer àlbum, Devenire (2006) conté una de les músiques més belles que he escoltat a la meva vida, us adjunto un vídeo del tema principal del disc.

Sant Boi-Carcassonne-Homps-Sant Boi

Fa pocs dies, vaig estar amb la meva família a Carcassonne (Carcassona, en occità) passant un parell de dies. Ja hi havia estat altres vegades. La primera va ser a mitjans dels anys 80 de tornada d’un viatge de Toulouse (Tolosa, en occità) amb altres companys de la Escola de disseny Llotja desprès d’assistir a un encontre d’escoles de disseny europees i on s’exposaven alguns dels nostres projectes d’escola; ens va cridar molt l’atenció veure l’imponent conjunt medieval des de l’autopista i vam decidir parar i fer una mica de turisme. La segona vegada que vaig ser-hi va ser fa uns 10 anys i amb la meva parella, Carcassonne va ser un lloc més per a visitar de la recomanable ruta dels castells càtars. Aquesta tercera vegada tenia l’encant d’anar amb la meva filla de sis anys fent-li volar la seva imaginació amb històries de princeses i cavallers (surt més barat anar a Carcassonne que a Disneyland-Paris... je, je...).
No us avorriré amb dades històriques sobre Carcassonne, però si que us volia comentar que hi ha una certa polèmica per la restauració d’aquest conjunt que es va fer a partir de mitjans de segle XIX pel fet d’haver afegit les característiques teulades còniques a les torres de les muralles i que potser són més pròpies dels castells del nord de França.
Us recomano una visita nocturna passejant per les seves muralles. És com entrar en una nova dimensió i no deixa de ser divertit i misteriós si aneu amb nens.
Volíem aprofitar la visita a Carcassonne per anar també a veure el Canal du Midi (declarat Patrimoni de la Humanitat igual que el conjunt medieval de Carcassonne) i fer alguna passejada amb vaixell, però fins desprès de Setmana Santa no comença la temporada. Així doncs, i guiats per la intuïció i no seguint cap itinerari turístic (com fa una mica l’Espinàs amb els seus llibres de viatges) van decidir tornar a Sant Boi no directament per l’avorrida autopista sinó per la carretera D 610 que va entre el riu l’Aude i el costat mateix del Canal du Midi; i vam encertar, el paisatge és deliciós amb l’omnipresència de les vinyes i els plataners que voregen el canal.
Vam decidir de parar a la població de Homps perquè segons el mapa hi havia un port que havia estat important pel transport fluvial dels barrils del vi de les regions de Minervois i de Corbières fins a Burdeos. A Homps vam decidir passejar caminant per la vora del Canal du Midi en direcció a la Redorte; va ser una passejada relaxada -i no hi havien turistes!- fins el pont de Jouattes. Un racó de la França profunda i autèntica que us recomano i que us convidarà a saborejar la vida – i si és amb un bon formatge, un bon foie i un bon vi del país, doncs millor-. Desprès vam anar en direcció a Lézignan-Corbières on van tornar a agafar l’autopista per tornar a Sant Boi.
Us convido a veure uns petits reportatges fotogràfics de les visites a Carcassonne i a la de Homps. Les fotos estan fetes amb una camera digital Canon EOS 400D.

Els apareguts marges del camí de Sales

El passat 9 de desembre de 2007, la muntanya de Sant Ramon (el Montbaig) va patir un incendi forestal al camí de Sales, a la partió dels termes municipals de Sant Boi de Llobregat i Viladecans.
L’incendi va afectar a una zona on hi han uns extraordinaris exemplars de pins pinyoners madurs que, en part, podran sobreviure. També va afectar de ple a un garrofer centenari que té més d’un metre de diàmetre el seu tronc.
Com ja va passar a l’important incendi del juliol de 2005 que també va patir el Montbaig, sota la espessa pinassa i matolls cremats que havien crescut descontroladament en antics camps de conreus, apareix un paisatge d’un altre temps: son els marges de pedra seca. La pedra d’aquests marges són de llicorella i de torturà , que són nòduls de fang cimentats de color clar; de fet, la zona del camí de Sales és geològicament una zona de transició entre llicorelles i argil·les.
Us adjunto aquí un petit reportatge fotogràfic d’aquests marges que com podreu observar tenen una gran bellesa.

Rutes pel Baix Llobregat (I)

Des que tenia 4 anys, mon pare ens feia caminar per la muntanya a mi i a mon germà. Em recordo de les meves primeres xiruques i de la meva primera motxilla; i em recordo de la il·lusió que em feia que els Reis Mags em portessin una cantimplora o una lot per anar d’excursió.
Aquestes excursions les fèiem per l’àmbit de les Muntanyes de l’Ordal i per les muntanyes més properes com el Montbaig, el Montpedrós o per les valls de Sant Climent de Llobregat. Les excursions quasi sempre les iniciaven des de Sant Boi, Sant Climent, Santa Coloma de Cervelló o Torrelles de Llobregat, però també ens desplaçàvem fins a Martorell o Vallirana.
Mon pare sempre ens ha inculcat el valor de la curiositat pel que tenim a prop. Amb la única ajuda del mapa “Ordal” de la Editorial Alpina (que ja no s’ha tornat a reeditar mai més) i que era la única guia o publicació que existia en aquells moments, vam caminar cada dissabte durant tota la meva infància per molts racons d’aquests espais muntanyencs del Baix Llobregat.
Amb el pas del temps, i veiem que en aquell moment no hi havia cap publicació al respecte, vaig marcar-me l’objectiu de fer una guia que recopilés en part algunes d’aquelles excursions i que permetés donar a conèixer aquests espais naturals a la població del Baix Llobregat. Sempre he cregut que la divulgació i el conèixer el que tenim a prop permet que el valorem adequadament.
Bé i gràcies a la col·laboració de l’editor de la revista gratuïta AQUÍ, vaig publicar la meva primer guia amb una distribució gratuïta de 40.000 exemplars per tota la comarca. Va ser una experiència molt grata, perquè em va obligar a fer de nou els recorreguts, a fer fotografies significatives i a fer la cartografia, i fer, fins tot, el disseny gràfic de la publicació.
Passat més de 10 anys, ara canviaria moltes coses (alguns topònims s'han aclarit) i ara existeix més bibliografia sobre rutes de senderisme al Baix Llobregat. Em va fer molta il·lusió veure que aquesta guia sortia citada com a bibliografia consultada en publicacions recents. El títol d’aquesta primera guia era “Rutes pel Baix. L’Ordal, Serra de Güell i Montbaig-Montpedrós” i el podeu descarregar aquí el format pdf.
Bones vacances de Setmana Santa i aprofiteu-les per fer senderisme pel Baix Llobregat.

Fotografia panoràmica (I)

No puc negar els grans avantatges que té la tecnologia digital pels aficionats a la fotografia: la visualització immediata dels resultats, l’estalvi de diners pels costos dels revelats, l’intercanvi d’arxius per internet, etc... Però de totes les cameres que tinc (tinc 6) hi ha una que per a mi és especial; és una camera que fa fotografies panoràmiques.
La camera en qüestió és una Zenit HORIZON 202 fabricada a l’antiga URRS i que vaig comprar de segona ma a la tenda de fotografia ARPI de Barcelona a principis dels anys 90.
És una camera absolutament mecànica i no porta res d’electrònica i no necessita piles per funcionar; en fi, una camera analògica cent per cent.
La HORIZON 202 és una evolució de la camera soviètica HORINZONT i té una història de mes de 60 anys funcionant amb pràcticament la mateixa tecnologia del primer model.
Ja sé que em direu alguns que sou experts en treballar amb el Photoshop que aquest programa permet enllaçar diverses fotografies digitals i formar panoràmiques, però per a mi té molta més màgia poder fer de un sol cop una fotografia única que capta una imatge de pràcticament 120º gràcies a que l’objectiu fitxa que porta la camera rota en horitzontal.
També m’agrada la tasca artesana que comporta fer fotografies amb aquesta camera, ja que has de posar molt bé el carret perquè no s’enredi i has de mesurar la llum amb un fotòmetre de ma (jo tinc un de baratet que em va la mar de bé). I també és recomanable fer la majoria de les fotos amb trípode.
I pel que vaig comprovar fa anys per internet, hi han molts fans a nivell internacional d’aquesta camera amb un fenomen similar al de la lomografia. De fet, en les tendes especialitzades de cameres de la marca “LOMO” també podeu trobar les HORIZON i en moltes tendes de museus també les podeu trobar (és consideren veritables instruments de creació artística).
Jo recomano fer fotografia en diapositiva ja que hi ha escaners que permet escanejar el format de diapositiva panoràmica de 35 mm (Jo tinc un HP Smart S20) i així podeu digitalitzar la imatge i manipular-la. Recomano utilitzar les diapositives VELVIA 50 o 100 de FUJI.
Podeu veure aquí un petit reportatge d’algunes de les fotografies més recents que he fet amb aquesta camera. També us adjunto la següent relació de links per si voleu aprofundir en el tema:

http://www.lomospain.com/micrositios/camaras/horizon/
http://pussycatpop.com/info/?page_id=32
http://www.zenit-camera.com/panoramic_cameras.htm
http://www.juan-moreno.com/lomo/es/index.html
http://www.fotocommunity.es/pc/pc/pcat/249806
http://www.fotopunto.com/articulo-fotografia-panoramica_18

El Montbaig és recupera!

Al juliol de 2005, la muntanya de Sant Ramon (el Montbaig) va patir un important incendi que fa fer que morissin molts arbres i matolls.
Quasi tres anys desprès, fa goig veure com la zona pública de la muntanya s’està regenerant amb força gràcies a una actuació planificada de restauració forestal feta des de l’Ajuntament de Sant Boi i la Generalitat i que ha comptat, i compte encara, amb la col·laboració dels mòduls forestals de programes d’inserció laboral d’escoles taller i tallers d’ocupació que gestiona la empresa municipal CORESSA servin també perquè moltes persones aprenguessin la feina d’operari forestal.
Són moltes les persones que han treballat, però també són molts els nens i nenes acompanyats dels seus pares que han participat en la seva recuperació en les consecutives festes de l’arbre on plantaven i regaven pins, cirerers i alzines.
Us poso una foto de la zona, amb el Montpedrós a l’horitzó, de uns pins pinyoners que creixen amb força i confiança desprès de la destrucció total, tot un cant a la vida.

Les cabanes de muntanya de Sant Boi

A diferència d’altres racons del massís del Garraf i de l’Ordal on es possible veure un extraordinari patrimoni de pedra seca amb cabanes de pastor o de vinya dempeus -gràcies a la major estabilitat que proporciona el rocam calcari-, a la zona de muntanya de Sant Boi i dels seus voltants és impossible veure una d’aquests cabanes dempeus si exceptuem una de reconstruïda que es troba a la muntanya del Pi d’en Cartró i de la qual us adjunto una fotografia.
El motiu té molt que veure amb la dificultat afegida que tenen les construccions amb llicorella que són làmines de rocam que s’han de posar molt bé perquè tinguin la suficient estabilitat; també amb el fet de que els conreus de muntanya van desaparèixer fa molt de temps i que la falta del manteniment i els elements meteorològics han fet la seva part.
No obstant, i encara que estiguem davant de conjunts de runes –algunes molt desdibuixades- en molts casos, no deixar de ser molt interessant la gran quantitat de tipologies i formes d’aquestes cabanes. Moltes d’elles estan concentrades a la muntanya del Montbaig, però també en trobem a la vall de can Carreres i a la vall del Llor.
Us adjunto un petit reportatge d’aquestes cabanes a on podeu veure les diferents tipologies de les quals destacaria una que hi ha al sector les Orioles de planta ovalada i encastada en un marge.

Les misterioses roques del Montbaig

A la nostra muntanya del Montbaig (Sant Ramon) existeixen unes 8 roques (són les que s’han trobat de moment) entre els vessants de Sant Boi i Viladecans que són un veritable misteri i que han portat de corcoll als arqueòlegs per saber per a què servien i quina datació en tenen.
Es tracte d’afloraments rocallosos de llicorelles que tenen la característica comuna de formar com un túmul o superfície plana; i tenir a sobre uns clots excavats per la ma de l’home (inscultures) amb una profunditat entre els 5 o 20 cm i amb formes de totes menes (còniques, quadrades, rectangulars i irregulars).
Aquests clots excavats podrien haver tingut la funció d’abeuradors pels ramats que havien passat pel Montbaig (al Montbaig s’han trobat restes de carrerades que demostren que havia estat un lloc de pas des de l’Edat Mitja per fer la transhumància). O podien haver sigut túmuls on es col·locaven les restes incinerades dels cadàvers a l’època ibèrica; de fet, el cim del Montbaig havia estat el lloc d’un important assentament ibèric.
Per analogia també podrien ser monuments megalítics de l’època del calcolític semblants a la Roca de Collserola. En fi, qui sap? Podrien ser moltes coses. Però de moment, i com que no en sabem res de res, deixem que continuïn essent les misterioses roques del Montbaig.

Podeu veure un reportatge d’un recorregut per aquestes roques que vaig fer amb l’amic i arqueòleg Joan Josep Esteban del Museu de Sant Boi a l’any 2006 http://picasaweb.google.com/xsanchezt/RoquesMisteriosesMontbaig

La “roca sagrada” del Montpedrós

El Montpedrós (Sant Antoni), conjuntament amb el Montbaig (Sant Ramon) són les dos muntanyes més característiques d’aquest perfil tan interessant del nostre paisatge que emmarquen les poblacions de Viladecans, Sant Boi de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló i a Sant Vicenç dels Horts.

El Montpedrós alberga en el seu cim moltes coses interessants, algunes d’elles més conegudes que altres: l’ermita de Sant Antoni, les restes del castell medieval del Castellnou de Cervelló, l’habitacle de l’ermità, les restes de la torre de guaita de la Torratxa i restes ibèriques que ens demostren la importància estratègica que havia tingut aquest lloc en el passat.

Però, possiblement, l’element més desconegut i més impressionant és el que conformen el que jo anomeno “la roca sagrada” del Montpedrós i que, afortunadament, està ben amagada i per això és tan desconeguda. Aquesta enorme roca forma part del rocam del sector del serrat de la Torratxa i la hipòtesi més possible, per analogia amb altres troballes similars a Catalunya, és que es tracta d’un veritable monument megalític tal com assenyala la conclusió del link que us adjunto i que us portarà a l’article del qual és coautora l’amiga i arqueòloga Juana Maria Huélamo; l’article està en anglès. Us asseguro que us deixarà amb la boca ben oberta.

Més informació a http://www.rupestre.net/tracce_php/modules.php?name=News&file=article&sid=42

Si voleu caminar per aquest indret us recomano la meva guia RUTES PEL BAIX

Música multicanal (II)

És molt probable que si teniu un “home cinema” de Sony, Philips o Pionner també disposi el vostre reproductor de DVD la descodificació del format Súper Àudio (SACD). Aquest sistema de música multi canal és el que s’ha imposat en el món discogràfic per a les gravacions de gran qualitat en l’àmbit de la música clàssica i del jazz i és molt apreciat pels melòmans més exigents.
Aquest sistema té l’avantatge, a diferència del DVD-àudio o del CD DTS àudio, de que es pot reproduir en qualsevol equip reproductor de CDs o DVDs; això si, si voleu escoltar-lo en format multi canal, necessiteu que el reproductor descodifiqui en el format SACD.
A diferència del format DVD-àudio o CD DTS àudio, en el format SACD hi han més de 5000 referències i nombroses discogràfiques que han gravat en aquest format.
Els SACD es poden trobar en les tendes importants de música de Barcelona però únicament els de música clàssica. Us recomano que consulteu la web http://www.sa-cd.net/ on trobareu més de 4.500 referències de totes les discogràfiques del món que graven SACDs; també teniu la possibilitat de comprar-ne a través de 9 venedors per internet. Recomano la compra a través d’Amazon.fr (França) i, cop entreu a la seva web, que aneu a l’apartat de “neufs et d’occasion” i els compreu a través de “Caiman Amerique” (Us podeu estalviar quasi sempre més del 50% i el lliurament és en 15 dies).
A diferència del format DTS àudio que es possible compartir-lo en les xarxes P2P d’internet, el format multi canal SACD només és possible compartir-lo en format estèreo tradicional.
Els entesos també recomanen que els SACD que comprem estiguin gravats amb el sistema DSD (Direct Stream Digital) perquè dona major qualitat de só en front del sistema PCM que és l’estèreo tradicional dels CD àudio.
Les discogràfiques que ofereixen les gravacions més econòmiques en el món dels SACD –que no significa, en cap cas, menys qualitat, tot el contrari- són Naxos i Membran (aquesta amb 112 gravacions de “The Royal Philharmonic of London” i de jazz clàssic remasteritzat).
Dels SACDs que disposo em permeto recomanar-vos l’adquisició de les següents gravacions per iniciar-vos:

> “ANTONIO VIVALDI. Le Quattro Stagioni Dresden Version with Winds”. Federico Guglielmo · L’Arte dell’Arco. CPO

> “RACHMANINOV. Vespers”. Finnish National Opera Chorus · Söderström. Naxos.

> “DEBUSSY. Arabesque No 1 i altres temes. Ronan O’Hora. Membran.

> “JIM HALL QUARTET. All across the city”. Concord Records.

> “KITARO. Daylight. Moonlight”. DOMO Records.

Música multicanal (I)

Teniu a casa un “home cinema” amb descodificador de DTS? Si la resposta és positiva, doncs podeu escoltar música en format “DTS àudio” que és un format que permet escoltar la música amb els 5.1 canals (o 6.1 o 7.1) que disposeu amb els altaveus central, els dos de davant, els dos de darrera i el “subwofer”.
Hi ha també un altre format de música multi canal de gran qualitat que és el “Súper Àudio” (SACD) i que és molt apreciat pels melòmans de la música clàssica i del jazz.
Els CD en format DTS àudio o els DVD-àudio no es troben generalment en les tendes de discos i la seva comercialització és fa exclusivament per internet.
La experiència de escolta música en format multi canal us serà molt grata i és molt espectacular, especialment si la gravació s’ha fet adequadament per aprofitar les possibilitats d’aquest format. També hi han molts discos multicanal que són remasteritzacions de discos antics amb resultats diferents.
Si us voleu introduir en aquest món de la música multi canal, us aconsello que aprofiteu els recursos que us ofereix internet per descarregar-vos -de manera gratuïta i legal- arxius “download” de DTS àudio en format .wav.
A la pàgina http://www.dts-phile.com/downloads/download-main.html trobareu un bon grapat d’aquests arxius gratuïts. Recomano pels amants de la música electrònica “planejadora” o “ambient” les descàrregues del grup americà “Diatonis” ja que les seves composicions han aprofitat a fons els potencials del format DTS àudio. També són excel·lents les gravacions de les ràdios NRK.NO (Noruega) i S.R. 5.1 (Suècia).
Bé, i també no cal dir que hi han “animes caritatives” que comparteixen per internet els seus arxius de DTS àudio en xarxes d’intercanvi P2P.

El llibre “Les nostres muntanyes”

És una mica pretensiós recomanar un llibre del qual ets coautor, però espero que intentar donar-lo a conèixer no ho sigui pas.
A finals de l’any 2003, amb una clara confluència dels astres i de sensibilitats personals, en Josep Maria Cervelló, en Víctor Joglar, en Jaume Sans i jo mateix, vam decidir de fer una proposta conjunta a l’ajuntament de Sant Boi per fer un llibre divulgatiu que omplis el buit que hi havia en donar conèixer i valorar el nostre patrimoni natural més proper. Finalment, el llibre va ser presentat al novembre de 2006.
En Josep Maria aportava el seus coneixements de geologia, en Víctor sobre la fauna, en Jaume sobre la vegetació i geografia del territori i un servidor sobre el patrimoni històric a la muntanya.
L’àmbit geogràfic que abasta el llibre parla de les muntanyes del Montbaig, del Montpedrós, de la Serra de Miramar, de la Serra de les Ferreres, de les Valls de Sant Climent i del Costa Fustera.
El títol del llibre el van tenir clar des del principi: “Les nostres muntayes”. Aquest títol és un homenatge al que va ser el nostre entranyable cronista de la Vila: en Carles Martí.
Carles Martí va escriure als anys 50 -i que l’associació cultura l’Oreig va tornar a publicar l’any 1985- un article que es titulava “Les nostres muntanyes” on feia una excel·lent descripció de l’entorn muntanyenc que envolta Sant Boi i les poblacions properes, posant-lo en valor com un element de la nostra identitat geogràfica.
El llibre es va fer amb molta il·lusió per part de l’equip que vam formar. Té un disseny gràfic molt elegant i està il·lustrat amb abundant material fotogràfic, del qual destacaria les fotografies del apartat de fauna que són espectaculars gràcies a les aportacions que vam fer molts dels naturalistes que formaven part del Grup Ecologista Encina.
Si el voleu fullejar, el trobareu únicament a la biblioteca J. Rubió i Balaguer (la del parc de la Muntanyeta) a la secció de publicacions locals o a l’Arxiu Històric que té la seva seu al Museu de Sant Boi a Can Torrents. Malauradament, el llibre no ha estat distribuït per les biblioteques d’altres poblacions o pels centres escolars de Sant Boi.
El llibre no està a la venda i, en principi, el distribueixen gratuïtament al Centre d’Educació Ambiental de Torre la Vila (Telèfon 93 630 80 05) en funció dels exemplars que quedin.
Al programa “El Medi Ambient” de TV3 va fer un reportatge del llibre al febrer de 2007. Veieu-lo a http://www.tv3.cat/pprogrames/elmediambient/meaSeccio.jsp?seccio=reportatge&id=2312

Els Canons

Si ha un topònim de Sant Boi que sempre m’ha cridat l’atenció és el del sector residencial situat a la falda del Montbaig i que s’anomena “Canons”. Un sector residencial que té el seu origen en la legalització urbanística del que a l’inici van ser una ocupació de nombroses “chabolas” a partir dels anys 60.
Sembla ser que no hi ha cap indici històric de l’origen d’aquest topònim; però al juny de l’any 2006 el company Josep Vilalta, que comandava un equip de treballadors forestals de CORESSA que estava mantenint una franja contra incendis del camí Puigmal, va trobar dos curioses esferes cilíndriques de ferro rovellades (una de 8 cm de diàmetre i l’altre de 3 cm). Molt probablement, aquestes boles de ferro eren munició de canons petits com els que es van utilitzar durant els segles XVIII i principis del segle XIX (les anomenades “culebrinas”). La bola gran és molt similar a les que hi ha a l’exposició “Aquella desoladora guerra...” del Museu de Sant Boi.
Tenint en compte que Sant Boi va ser durant la Guerra del Francés un veritable camp de batalla, no seria d’estranyar que en aquesta zona del Montbaig hagués alguna bateria d’artilleria que va formar part de les batalles que va patir Sant Boi.
És una possible hipòtesi per saber d’on ve el topònim “Canons”.
Si voleu saber més de l’armament del s. XIX, us recomano que veieu la web http://www.fortunecity.com/victorian/churchmews/1216/HistoriaArtilleria/Artilleria4.htm del coronel de artilleria Antonio de Sousa y Francisco

La interessant exposició “Aquesta desoladora guerra...”

Fins al dia 20 d’abril s’exposa a Can Torrents (Museu de Sant Boi) una interessant exposició que recomano especialment veure-la.
Com totes les exposicions produïdes pel propi Museu de Sant Boi, i que no són d’aquelles itinerants, la qualitat del contingut i de la presentació gràfica són de primeres. El disseny gràfic de la exposició és molt encertat i ens transporta a principis del s. XIX amb la utilització d’elements gràfics, tipografies i gravats antics; també cal assenyalar en aquest aspecte les magnífiques il·lustracions de Francesc Riart que ens recrea escenes històriques.
Hi han a l’exposició moltes coses interessants del que va representar per a Sant Boi l’anomenada Guerra del Francès (1808-1814). Jo destacaria tres: el nucli urbà de Sant Boi va ser, per primera i única vegada de la seva història, un camp de batalla que va afectar directament a la població civil; que en aquella guerra van existir un grapat d’interessants personatges santboiants que van ser guerrillers i guerrilleres; i finalment, aquell temps va representar la fi del món feudal finalitzant la divisió territorial de Sant Boi en “quadres”.
L’exposició es complementa amb interessants restes arqueològiques com ceràmiques i estris de l’època, i bales de canó que demostren que Sant Boi va ser un veritable camp de batalla.
Més informació a http://www.museusantboi.org/

L'enigma de Can Palós

Durant el mandat 1999-2002, l’ajuntament de Sant Boi va decidir recuperar l’antiga masia de can Palós i el seu entorn com a casa de colònies degut a la seva ubicació a la singular vall del Llor i a la necessitat de disposar d’un equipament educatiu d’aquestes característiques a la nostra ciutat.
Una altre decisió de l’ajuntament va ser sol·licitar un projecte d’inserció laboral d’escola-taller al departament de treball de la Generalitat per fer una primera fase de restauració i consolidació de la masia. Durant dos anys (2003-2005) un bon número de joves entre 16 i 25 anys van aprendre diversos oficis (paleta, operari forestal, serraller, lampista i jardiner) treballant –entre altres feines formatives- en la recuperació d’aquesta masia i el seu entorn.
Ben aviat, en quan van començar les obres a la masia a l’any 2004, aquests joves es van trobar que la senzillesa estètica i la simplicitat estructural de la masia de can Palós albergava un curiós enigma.
Aquest enigma va ser la troballa d’un seguit de maons de fang col·locats en diverses parts de la masia i que tenien empremtes de mans i peus d’humans i d’animals, dibuixos geomètrics, de concavitats i de números. Al terra, sota les rajoles, es va trobar al costat d’un maó amb la empremta d’una ma, un altre amb la inscripció 1700; possiblement, aquesta devia de ser la data d’inici de construcció de la masia. I al sostre, es va trobar un altre maó amb la inscripció de 1764 que devia de ser la data de finalització de la construcció de la masia. Trigar 64 anys en la construcció d’aquesta masia devia d’estar motivat per la guerra de Successió i la dura postguerra que va patir la població catalana desprès de la derrota de l’11 de setembre de 1714.
El darrer maó trobat resolia en part l’enigma. Una inscripció amb el text “1762 Llorens Pallares de la Uqdra d Llor” i la mirada en el primer padró municipal de 1846 on apareix la família Pallarés com a rajolers emparentats amb els Palós dona la possible resposta a l’enigma de can Palós. Segons Manuel Goicoechea en un article escrit a la revista Vida Sambonyana el 1957, can Palós també havia estat conegut com a can Pallarés o La Rajoleria.

Publicat al "Mirall del Baix" el febrer de 2008.

L'oblidat "Estret de Roques"

Es denomina amb el topònim “Estret de Roques” el coll que hi ha entre roques excavades per on passa la carretera que va de Sant Boi a Sant Climent a la partió dels dos termes municipals. Però el veritable “Estret de Roques” no és aquest i fa més de 100 anys que el de veritat està oblidat i amagat entre la vegetació. Va caure en l’oblit amb la construcció de la carretera Sant Boi-Sant Climent a partir de l’any 1907.
L’Estret de Roques era un pas muntanyenc de l’antic Camí Ral que des de Barcelona anava fins a Vilafranca del Penedès i que passava per la nostre població en direcció a Sant Climent de Llobregat. Aquest pas era un gorja (un pas estret) on no era possible el pas de carruatges ja que de fet el Camí Ral era un camí de ferradura on només es podia passar a peu o amb mules o cavalls tal com ho demostra altres restes d’aquest camí trobades a la nostra població.
Amb dificultat, es pot arribar fins aquest antic pas i encara podem observar les parets excavades en el rocam de llicorella. És un lloc molt amagat i ombrívol sota l’ombra d’enormes pins on la nostra imaginació ens pot transportar a veure els bandolers que s’amagaven per robar als viatgers que passaven, o a veure passar a reis medievals i les seves comitives, o als àrabs que van envair Alcalà (l’actual Sant Boi), o als camperols que transportaven les seves collites per pagar els abusius delmes (impostos del 10%) als seus senyors feudals, o algun peregrí que anava en direcció a Sant Jaume de Compostela, o a gent fugint de la mort que representava la pesta, o... Si els camins parlessin!
La veritat és que haurem de tenir molta imaginació per veure la importància històrica d’aquest antic pas perquè el lloc ha estat utilitzat com abocador i com a dipòsit de terres quan es va construir una pista forestal propera. Caldria dignificar aquest espai amb l’objectiu de recuperar globalment tot el recorregut de l’antic Camí Ral al seu pas per Sant Boi; de fet, alguns trams d’aquest camí entre Sant Climent i Begues ja han estat senyalitzats pel Consell Comarcal i té un gran interès el seu recorregut com a itinerari senderista passant per entorns naturals com la Roca del Barret a Begues o al costat d’elements de patrimoni històric com l’antic Hospital medieval d’Olesa de Bonesvalls.

Publicat al "Mirall del Baix" el gener de 2008.

Si voleu més informació sobre les restes trobades del Camí Ral que anava de Sant Boi de Llobregat a Vilafranca del Penedès, us recomano que us descarregeu a través de "eMULE" un treball que vaig fer al maig de 2005. Es titula "El Camí Ral. Recerca de restes de l'antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi de Llobregat"