Ana. Sessió fotogràfica (I)

Aquesta noia es diu Ana i és, conjuntament amb l’Andrea i la Nerea, una de les tres joves que van col·laborar el passat 11 de juliol a la primera sessió fotogràfica amb models organitzada per l’Agrupació Fotogràfica de Sant Boi (AFOBOI).
Les fotos es van fer als jardins romàntics de la Torre del Sol, antiga casa senyorial de Sant Boi que avui en dia són dependències municipals.
Va ser una activitat molt divertida en la que els companys i companyes fotogràfs i les models vam riure molt. Ens va deixar a tots molt bon sabor de boca (només cal que veieu els comentaris del nostre foro: http://www.afoboi.com/forum/viewtopic.php?f=19&t=102).
En el poc temps que AFOBOI s’ha posat en marxa, ha realitzat i organitzat moltes activitats interessants com a exposicions, concursos i sortides. I el següent pas és la formació en fotografia i en l’ús d’una eina que s’ha convertit essencial pels fotogràfs digitals: el Photoshop. Si us interessa, consulteu la pàgina web de la nostra agrupació: www.afoboi.com. Es més, si us agrada la fotografia i viviu a Sant Boi o a prop, us aconsello que us feu socis.

15 propostes per fer turisme al Baix Llobregat per vacances (I)

Per un motiu o altre, feu vacances al Baix Llobregat? Doncs encara que algú no s’ho cregui, n'hi han moltes coses interessants per veure i visitar (espais naturals, patrimoni històric, museus... ) a part de fruir de forces quilòmetres de platja.

La nostra comarca ofereix moltes possibilitats de visites turístiques per anar a peu, amb bicicleta, amb transport públic i amb cotxe particular. I moltes d’aquestes visites són gratuïtes i es pot anar amb nens. He fet una selecció personal de 15 propostes, però n’hi han moltes més:

1. Ermita de Sant Ramon i Parc Forestal Montbaig (Sant Boi de Llobregat)
Magnífic mirador natural del Delta del Llobregat, el Garraf, l’Ordal i de Collserola. L’ermita es troba en el cim de la muntanya del Montbaig i el terme santboià d’aquesta muntanya és un parc forestal on trobareu una interssant vegetació i construccions de pedra seca recentment recuperades. (+info)

2. Castell de Cornellà (Cornellà de Llobregat)
En un temps de la Edat Mitjana en el que el Baix Llobregat era frontera hi havia castells que vigilaven els camins i els passos, el castell de Cornellà vigilava el pas de l’antic Camí Ral que venia de Barcelona i travessava el riu per Sant Boi en direcció a Vilafranca del Penedès. El castell de Cornellà –engolit totalment per la ciutat- us deixarà bocabadats. (+info)

3. Mines prehistòriques de Can Tintorer (Gavà)
La visita a les Mines Prehistòriques de Gavà us provocarà una agradable sorpresa al veure uns dels jaciments arqueològics més misteriosos i espectaculars d’Europa (no exagero, de veritat). Són, de fet, el conjunt miner amb galeries més antic d'Europa, un referent del coneixement del neolític arreu del món.Van començar a excavar-se fa aproximadament 6000 anys i se'n va realitzar l'explotació durant més de 1000 anys. L'únic objectiu d'aquesta enorme explotació minera era l'extracció de variscita, un mineral de color verd utilitzat per fer joies. Una instal·lació museogràfica de primera amb espectaculars audiovisuals i amb un reproducció visitable d’un tram de mina us ajudarà a conèixer la importància d’aquest lloc. (+info)

4. Cripta de l’església i edificis modernistes de la Colònia Güell (Santa Coloma de Cervelló)
Una de les millors obres d’Antoni Gaudí i una de les joies de l’arquitectura modernista a nivell internacional es troba al Baix Llobregat: La Cripta de l’església de la Colònia Güell. La visita es pot complementar amb la visita pels carrers de l’antic poble de la Colònia Güell ple de construccions de cases i edificis modernistes. Un racó del Baix Llobregat que és un veritable oasi de pau i tranquil·litat. (+info)

5. Torre del Baró (Viladecans)
La Torre del Baró us sorprendrà. És un gran casal fortificat medieval originari del s. X construït amb la característica pedra vermella de l’anomenat Garraf Vermell i que antigament va ser la seu de la jurisdicció medieval de la Quadra de Viladecans depenent de l’antiga Baronia de l’Eramprunyà. (+info)

6. Espais Naturals del Delta del Llobregat (Gavà-Viladecans-El Prat de Llobregat i Sant Boi de Llobregat)
Visitar els espais naturals del Delta del Llobregat es retrobar-se amb el paisatge ja perdut d’altres zones del delta i es la millor manera d’estar en contacte amb la fauna salvatge que des de segles ha habitat aquestes contrades. Molts dels recorreguts per aquests espais us permetran una còmoda observació de la fauna amb prismàtics des d’aguaits especialment preparats. Una agradable sorpresa en un territori fortament humanitzat. (+info)

7. Termes Romanes i Can Torrents (Sant Boi de Llobregat)
Les Termes Romanes del segle II d.c.de Sant Boi és una de les joies patrimonials del passat romà al Baix Llobregat. Una interessant instal·lació museogràfica amb maquetes i plafons ens endinsaran en com funcionaven aquestes instal·lacions que eren tan importants pels romans. La visita es pot complementar amb la visita pel nucli antic de Sant Boi i al Museu de Sant Boi a les dependències de Can Torrents, i en el futur, a Can Barraquer on va morir en Rafael Casanova. (+info)

8. Castell d’Eramprunyà i l’Ermita de Brugués (Gavà)
El castell d’Eramprunyà i l’ermita de Brugués estan enclavats en un dels racons més espectaculars des del punt de vista geològic del Parc Natural del Garraf. L’origen del castell es remunta al s. X i va ser la seu d’una important baronia medieval i peça clau en la defensa i vigilància de l’antiga frontera medieval de la Marca Hispànica. Una excursió de muntanya molt recomanable per fer des de la bella ermita romànica de Bruguers. (+info)

9. La Pleta, Vallgrassa i el Parc Natural del Garraf (Begues)
El paisatge del Parc Natural del Garraf és únic, i bona part de parc es troba a la comarca del Baix Llobregat. El centre d’interpretació de parc situat a la masia modernista de La Pleta i el centre d’art experimental situat a la masia de la Vallgrassa són dos llocs del terme de Begues idonis per conèixer i endinsar-nos en aquest espai natural. (+info)

10. Coves del Salnitre i nucli antic de Collbató (Collbató)
Les Coves del Salnitre és una de les meravelles naturals de la comarca i estan enclavades en una altre meravella natural: Montserrat. La seva visita és una veritable aventura i no us deixarà indiferent. És molt recomanable aprofitar aquesta visita per passejar també pel nucli antic de Collbató. Des de la cova també es pot fer la excursió de muntanya fins a la Santa Cova de Montserrat. (+info)

11. Sant Salvador de les Espasses (Esparraguera)
Una excursió magnífica en un paisatge únic i espectacular amb la omnipresència del massís de Monserrat. Un racó ple d’història i veritable niu d’àguiles. (+info)

12. Monestir romànic de Sant Ponç (Cervelló-Corbera de Llobregat)
Sant Ponç és una de les grans joies del romànic català del s. XI. Un monestir enclavat en l’Espai d’Interès Natural de les Muntanyes de l’Ordal. Un lloc únic que transmet pau i serenor. Xucleu la energia positiva que us pot transmetre les oliveres centenàries del seu voltant, abraceu-les. (+info)

13. Església romànica de Santa Maria de Cervelló i Castell de la Baronia de Cervelló (Cervelló)
Un racó màgic ple d’història en un entorn natural preciós amb vistes al Puigvicenç, una de les muntanyes més significatives de l’Ordal. Un lloc molt recomanable pels que busqueu un lloc de pau i serenor en un racó on el romànic de Sant Maria construït amb pedra vermella no us deixarà indiferent. El castell, destruït per Felip V, va ser el centre d’unes de les més poderoses baronies de Catalunya. (+info)

14. El Montpedrós i el Castellnou de Cervelló (Santa Coloma de Cervelló)
El Montpedrós és una de les muntanyes més característiques que formen part de l’horitzó del Delta del Llobregat. Juntament amb el Montbaig, el Fustera i el Pi d’en Cartró formen una serralada litoral que són els contraforts del massís del Garraf-Ordal. Una excursió a aquest lloc us donarà la satisfacció d’unes vistes excel·lents a les Muntanyes de l’Ordal, a Collserola i a la Vall Baixa del Delta del Llobregat, però alhora podreu contemplar la misteriosa “Roca Sagrada”, la Toratxa (la resta més evident de l’antic Castellnou de Cervelló) i l’ermita de Sant Antoni envoltada d’un entorn molt agradable. (+info)

15. Museu de les Eines de Pagès i Ermita del Remei (Sant Climent de Llobregat) Aquest museu és una veritable joia etnogràfica amb eines i màquines que formen part d’un passat que ja comença a ser llunyà en el nostre entorn. A pesar de que bona part de les peces necessitem una urgent restauració perquè és un museu creat per voluntaris i que per tant, necessitaria la intervenció de les autoritats competents, moltes peces són magnífiques com són la col·lecció de premses de vi del s. XVII i XVIII. El museu està enclavat en l’edifici gòtic de l’antiga rectoria de l’església parroquial de Sant Climent on podrem admirar el campanar d’estil romànic. Aprofiteu aquesta visita per fer una petita excursió fins l’ermita del Remei, un encantador racó ple de pau i serenor. (+info)

Observació astronòmica des de Sant Ramon

El passat 11 de juliol va tenir lloc a l’ermita de Sant Ramon de Sant Boi, situada al cim del Montbaig, una primera observació astronòmica per celebrar el 40è aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna. L’esdeveniment estava organitzat per l’Òmnium Cultural de Sant Boi, la Federació Garrofers i el Consell de Medi Ambient i Entorn Natural de l’Ajuntament de Sant Boi. I van col·laborar els membres del grup Astrofels, aportant els seus telescopis particulars i els seus ordinadors.

Com podeu veure a la foto, està clar que el cim del Montbaig no és el millor punt d’observació de les estrelles ni dels planetes atesa la contaminació lumínica que comporta la ciutat de Barcelona i la resta de poblacions del Delta del Llobregat; però des de l’ermita de Sant Ramon se’ns mostra per la nit un entorn màgic que ens permet una observació introductòria inicial per conèixer el nostre univers.

Les genials explicacions d’en Jordi García Pardo ens vam aleccionar a tots els presents en com és un telescopi i en com funciona l’observació astronòmica.

A estat una magnífica idea i crec que aquesta activitat s’ha de repetir a partir d’ara tots els anys.

Us recomano que també veieu el bloc http://astrofels.blogspot.com/

Sant Boi recupera el conreu de la vinya a Can Palós

Molt probablement, fins a finals dels anys 50 del segle passat, van existir els darrers conreus de vinyes a les muntanyes del terme de Sant Boi. La fil·loxera que es va propagar durant el s. XIX va obligar als pagesos a canviar el conreu de la vinya per altres de secà com el de la cirera, o simplement, a abandonar l’activitat agrària deixant pas a una colonització sistemàtica I selvàtica del bosc. Els quilòmetres i quilòmetres de marges de pedra seca en son testimoni d’aquest passat.

El passat mes de gener, la finca forestal municipal de can Palós també va patir els estralls de les fortes i tràgiques ventades que va patir Sant Boi, la comarca del Baix Llobregat i altres racons de Catalunya.

La ventada va destruir una gran massa de pins blancs molt espigats que es trobaven en el cantó sud de la finca, en un vessant de marges de pedra seca o precisament havia estat l’antiga vinya de la masia. En aquest espai, el departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi ha decidit plantar uns 1000 peus de vinya de les espècies samsó, garnatxa i carinyera.

El terreny de can Palós, com bona part de la zona muntanyosa de Sant Boi i dels voltants, està format per llicorelles, essent un terreny molt preuat pel conreu de la vinya ja que aporta un valor afegit al vi (al Priorat, la conjunció de llicorelles i del clima és el que fa que els seus vins tinguin l’anomenada que tenen).

La masia de can Palós que pertanyia a l’antiga Quadra del Llor i va ser construïda a finals del s. XVII inicis del s. XVIII (veieu el meu post “L’enigma de Can Palós”), ha estat consolidada en un primera fase per l’ajuntament de Sant Boi amb l’ajut d’una escola taller que va treballar en aquest lloc de l’any 2003 al 2005. L’ús de la masia està previst destinar-lo a activitats d’educació ambiental i de casa de colònies.

I precisament, i pensant en clau d’educació ambiental, es vol recuperar la vinya de can Palós i les dependències que estaven destinades a fer vi.

Crec que el projecte és un encert, perquè recupera un ús que té un alt valor educatiu, ambiental i paisatgístic (recupera el paisatge agro-forestal que va existir als s. XVIII i XIX) i que és original pel que fa a les cases de colònies que existeixen a l’àrea metropolitana de Barcelona. Necessitem singularitats…

“Barcino” de Maria Carme Roca

“Barcino” és un regal pels lectors de novel·la històrica i pel amants de l’època romana que ens fa Maria Carme Roca. Aquesta novel·la us xuclarà el temps que destineu a fer volar la vostra imaginació i –com si fos una màquina del temps- us trobareu envoltats per escenaris del món romà d’una Barcelona quan es deia Barcino.
La novel·la ens parla de la vida d’un personatge barceloní -amb tints d’heroi- que va existir de veritat al segle II: Luci Minici Natal Quadroni Ver.
A Maria Carme Roca li va estimular molt utilitzar aquest personatge; el motiu és que ella va néixer al carrer Sant Domènec el Call, a la Barcelona antiga on estava la ciutat romana de Barcino. I la casa on va néixer –translladant-nos en la màquina del temps- estava a pocs metres de la domus de Luici Minici… Interessant, oi?
La novel·la retrata magistralment a un Luci Minici que és el l’home bo i just de la pel·lícula –tenint en compte el context històric del moment- que pateix des de la seva infància una lluita psicològica amb un dolent que es diu Teseu.
La novel·la seria digna de ser traslladada a la gran pantalla convertida en una d’aquelles espectaculars pel·lícules de romans.
I si voleu un consell final… Abans o desprès de llegir aquesta magnífica novel·la, visiteu les ruïnes de Barcino anant a la Plaça del Rei i baixar a elles des de l’interessant Museu d’Història de de Barcelona; si no heu anat mai, al·lucinareu.

Us recomano llegir també el meu post sobre el llibre "El monestir proscrit" també de Maria Carme Roca.

Música recomanada (XXIV) “Beyond Grand Canyon” i “Magic Forest” de Nicholas Gunn

S'hi ha una música que m’agrada és la que s’interpreta amb els diferents tipus de la flauta. M’agrada adquirir música clàssica on tingui protagonisme aquest instrument. I també he recopilat molta música composada per flautistes que s’integren en les anomenades “noves músiques” o l’anomenada música “new age”. Dins d'aquest gènere, Nicholas Gunn és, sens dubte, el meu compositor preferit, encara que es pot considerar un “multi instrumentista” total.
Bona part dels temes dels diferents àlbums de la dilatada discografia de Nicholas Gunn estan inspirats en els espais naturals dels Estats Units (El Grand Canyon, Great Smoky Mountains, Yellowstone,...); inspiració saltejada amb una clara influència de la música nativa nord americana, sud americana i espanyola.
La música de Nicholas em transmet la frescor de les muntanyes –en serio- i aquests dies de tanta calor, la música fresca també refresca...
Com afirmava Manuel Lemos en una entrevista que va fer a Nicholas Gunn per la revista World Music, la música de Nicholas “es como cerrar los ojos y dejar acariciarse por el viento sentado en una roca de la montaña”.

Vicenç Ferrer, un heroi de la humanitat.

“Fer és la millor manera de dir”. Aquesta frase d’en José Martí ja fa temps se’n va enganxar amb el meu pensament de que aquest món necessita menys discursos i més i fets i actuacions per millorar-lo.

Els meus herois personals són les persones que fan i fan com en Vicenç Ferrer. Les persones que -de veritat- ajuden d'una forma callada, tranquil·la i abnegada, a transformar una societat d’injustícies i de pobresa en una societat humana, justa i digne. Persones que tenen l’únic interès d’ajudar als demés. Persones que són positives de mena.

Sento tristor per la mort d’en Vicenç Ferrer però alhora alegria per veure la transcendència en el mitjans de comunicació que ha tingut la seva obra que ben segur ajudarà a que la Fundació Vicente Ferrer continuï amb el seu legat de treballar pels més pobres de la Índia.
I sento orgull perquè a Catalunya i a Espanya hi han molts cooperants –laics o religiosos- com en Vicenç Ferrer que treballen pels demés al nostre país i fora de les nostres fronteres. Aplaudeixo que el Ministeri d’Assumptes Exteriors i Cooperació hagi decidit nomenar amb el nom de Vicente Ferrer el premi als cooperants.

I sento vergonya quan veig en que es gasten els diners de tots els ciutadans alguns polítics, en el que guanyen algunes persones com a directius o en operacions d’especulació o amb el que es gasten alguns clubs de futbol en la compra de jugadors...

Quin rendiment humà hagués tret en Vicenç amb els milions d’euros que s’han pagat recentment per un sol jugador de futbol!

Homes com en Vicenç Ferrer ens recordem que hem de fer –en la mida que puguem- alguna cosa per millorar la nostra societat i el nostre món.

El curiós pont del Montbaig

De les troballes arqueològiques del patrimoni històric que s’han trobat al Montbaig, aquest pont és potser una de les més curioses.

Al setembre de 2005, mentre es realitzaven tasques de neteja d’arbres cremats pel pavorós incendi del juliol del mateix any, es va trobar aquest curiós pont en la capçalera d’un torrent que baixa pel Montbaig des de la cruïlla que formen el camí de l’ermita que puja per la font de Gualbes i el camí vell de Sant Ramon.

El pont fa uns 2,5 metres d’alçada i 1 metre d’ampla amb un arc de mig punt; aquest arc està construït amb maons prims i la resta del pont amb llicorella.

Es tracta d’una construcció ben curiosa, perquè és una construcció molt ben feta que donava servei a un camí amb una ampla només d’un metre per on no podia passar un carro, encara que si una mula. Cal assenyalar que les pistes forestals que avui existeixen, fa 200 anys no hi eren; i aquest pont era d’un camí que avui en dia s’ha perdut.

La datació de la construcció d’aquest pont és difícil de concretar. Encara que per la tipologia dels materials podria ser una construcció dels segles XVIII-XIX.

A la foto, tècnics del Museu de Sant Boi inspeccionant la troballa el setembre de 2005.

Racons del Baix Llobregat (VIII). Sant Salvador de les Espases.

Si ha un racó del Baix Llobregat que es pugui considerar com a espectacular i èpic és Sant Salvador de les Espases.
Aquest racó fronterer amb la comarca del Vallès Occidental seria la escenografia perfecta d’una pel·lícula d’aventures on es necessités les runes d’un castell, d’una muntanya que fos un niu d’àguiles i que donés la imatge d’un territori fronterer.
I efectivament, l’origen de Sant Salvador de les Espases podria havia estat el d'un punt fronterer de l’antiga Marca Hispànica que l’emperador Carlemany va crear per defensar el seu imperi front l’avanç dels àrabs a la Península Ibèrica, encara que a nivell documental no sembla citar-se fins a finals del s. X.
I perquè un lloc que desprèn pau i serenor des del s. XVI com a santuari, uneix el nom de Sant Salvador i un estri de guerra com és la espasa?
Com en molts llocs, les llegendes donen la resposta: El compte Borrell de Barcelona, a inicis del s. XI, va lliurar una tremenda batalla en aquest indret contra els àrabs invasors i sembla ser que el comte, davant de l’atac ferotge de l’invasor, va demanar ajut al cel i aquest li va enviar una pluja de espases de foc contra l’enemic.
Des de l’explanada que hi ha davant de la entrada de la ermita, podem gaudir d’una espectacular visió del conjunt de la serralada de Montserrat on ens podem imaginar aquella suposada pluja d’espases.
A Sant Salvador de les Espases només es pot pujar caminant per diverses rutes. Jo, us proposo que pugeu des de la carretera asfaltada que dona accés a l’antic balneari de la Puda (un trencall de la carretera que va de Martorell a Manresa, abans d'arribar a Monistrol de Montserrat), on podreu aparcar el cotxe i trobar un senyal que indica l’inici del camí.
És una agradable excursió on els nens i les nenes poden fruir de la fusió de natura, patrimoni històric i llegenda que ofereix aquest lloc (aneu en compte amb les espases que us caiguin...).

Us recomano llegir també la informació que aporta aquest bloc:

http://esparregueraciutatdelmeucor.blogspot.com/2006_11_01_archive.html

Presentació de "el marge" a la III Trobada de blocaires

En el marc de la III Trobada de Blocs, Fèisbuc i Birres de la Xarxa Santboina celebrada el pasta 30 de maig, vaig tenir l’honor d’estar convidat a presentar el meu bloc.
En el mateix acte, dedicat als blocs relacionat amb el medi natural, l’amic Andreu Burguera també va presentar el seu interessant bloc “Golbes, el racó del naturalista”.
Vaig aprofitar aquesta oportunitat per fer balanç del que ha estat aquest 15 mesos de funcionament del meu bloc i explicar les meves gratificants experiències personals al respecte.
Unes de les coses que vaig explicar és que el perfil de les persones que s’interessen pel meu bloc és de gent interessada pel senderisme, la natura i el patrimonis històric de l’àmbit de Baix Llobregat.
I a nivell de dades, “el marge” ha tingut més de 12.000 visites fetes per uns 8.000 visitants (una mitja de 30 visites i 18 visitants per dia). Son dades engrescadores i que m’animen a continuar amb aquesta tasca divulgadora de fer aquest bloc.
Al final de la meva presentació vaig dir que “en aquesta vida diuen que s’ha de plantar un arbre, tenir un fill i fer un llibre... Jo, afegiria, i fer un bloc”

Si voleu veure la meva intervenció i la resta de la trobada, us convido a veure el reportatge següent que van fer Ricardo Caballero i Paky de López en Imatges de Sant Boi TV:

Sant Boi recupera la pedra seca (II)

Tal com us informava en el meu post http://elmarge.blogspot.com/2009/04/sant-boi-recupera-la-pedra-seca.html, des de ja fa alguns mesos, un pla d’ocupació gestionat pel departament de medi ambient de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, està realitzant tasques de reconstrucció de marges i cabanes de pedra seca al Parc Forestal del Montbaig.

Desprès de reconstruir una cabana de base rectangular i un conjunt de marges a la zona recuperada del Pla de la Verge, s’ha recuperat aquesta cabana de base circular a prop de l’ermita de Sant Ramon.

El passat 20 maig, i en el marc de la Festa Major de Sant Boi, un grup d’unes 50 persones van tenir l’oportunitat de veure aquestes construccions recuperades i rebre explicacions de com s’ha fet, essent molt enriquidor per les persones que vam assistir (Us recomano que veieu el reportatge que va publicar M. Àngels Branchadell al bloc de l’associació Bici Baix Llobregat http://bicibaix.blogspot.com/2009/05/pedra-seca-al-montbaig.html).

Estudiosos del Camí Ral visiten el tram recuperat de Sant Boi

El passat dimecres, 13 de maig, vaig tenir l’honor d’ensenyar, als següents estudiosos, el tram recuperat del Camí Ral que anava de Sant Boi a Vilafranca: Francesc Sánchez, regidor de cultura de Begues, Xavier Parellada del Centre d’Estudis Beguetans (CEB), Jaume Vendrell, tècnic de cultura de Sant Climent de Llobregat, historiador i autor de l’interessant treball “...In Locum Vocitatum Almafar...” i Miquel Vives, geògraf i autor de la imponent tesi “L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix”.

L’any 2005, vaig tenir el meu moment “sàpiens” de descobrir aquest tram i, l’any 2008, de dirigir els treballs de recuperació que va efectuar el mòdul forestal del Taller d’Ocupació de Sant Boi que comandava l’amic Andreu Burguera.

Aquests estudiosos van destacar la singularitat del tram recuperat per haver arribat intacte fins als nostres temps desprès d’haver estat més de 100 anys abandonat degut a la construcció, a principis del segle XX, de la carretera de Sant Climent de Llobregat.

També vam visitar el veritable Estret de Roques (veieu el meu post al respecte), una antiga excavació efectuada entre llicorelles amagada entre la vegetació que havia permès tenir un recorregut molt més rectilini entre Sant Boi i Sant Climent en l’època que la única via de comunicació era l’antic Camí Ral (una característica, per cert, dels antics camins romans).

En aquests moments el CEB de Begues està impulsant, conjuntament amb el grup de Recerca d’Olesa de Bonesvalls, una important tasca de investigació documental i sobre el terreny, dels trams del Camí Ral entre Sant Climent, Begues i Olesa. Ben segur que aquesta feina permetrà un recuperació total del Camí Ral obrint moltes portes a la creació d’un recorregut eco turístic que passarà per espais naturals com el Parc Forestal del Montbaig o el Parc Natural del Garraf i per interessants racons de patrimoni històric lligats a la història del Camí Ral com la Torre Benviure del s. XI i l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls del s. XIII.

Música recomanada (XXIII). “Ameno”, “The Mass” i “Reborn” d’Eric Lévi.

Fa alguns anys, en la secció de música d’un gran supermercat, em va cridar l’atenció un CD d’oferta que simplement es titulava “ERA”. No tenia referències i no n’havia sentit a parlar; desprès m’assebentaria que havia estat un èxit de vendes a França.

Bona part de les lletres que canten els cors, estan escrites en llatí. La religió ha estat font d’inspiració en tots els seus àlbums, encara que no són cançons religioses. I la transmissió d’un aire medieval amb lletres que fan referència als càtars o a texts medievals com Carmina Burana.

Probablement, algun purista diria que és un producte musical molt comercial. Però la música del projecte ERA del francés Eric Lévi em va subjugar per la seva espectacularitat i la èpica que transmet en les seves composicions que podríem ser ben be unes grans bandes sonores de pel·lícules; on abunden els cors de veus que canten amb estil peseudo gregorià i ritmes frenètics. Com diu Eric Levi, “En fait j’écris la musique d’un film qui na pas encore vu le jour !”.

De fet, el projecte ERA es va fer molt popular a França, gràcies a la realització i divulgació d’excel·lents vídeos musicals com els que podeu veure aquí dels temes “Ameno”, “The Mass” i “Reborn”.

Els vells camins de Sant Boi (V). El Camí Vell de Llor.

D’aquest vell camí només en queda 350 metres sense asfaltar; la resta ha estat engolit pel constant creixement urbanístic de la ciutat dels últims 30 anys.

Antigament, aquest camí començava com un trencall de l’antic Camí de Sant Vicenç dels Horts (convertit en carretera, avui en dia, però que molt probablement havia estat una via romana secundària de l’antiga Via Augusta que passava pel pont del Diable a Martorell); aquest primer tram és, avui en dia, el carrer Benito Menni (desprès es converteix en els carrers Pablo Picasso i Camí del Llor). En aquest lloc estava l’antic Convent del s. XVI de la Visitació dels Caputxins primer i desprès dels Servites fins la desamortització de Mendizabal del 1835. L’any 1853, aquest convent es adquirit pel doctor Pujades per fundar la gènesi del que avui són els imponents hospitals psiquiàtrics de Sant Boi (us recomano que consulteu el bloc d’en Joan Vendrell si voleu aprofundir sobre la interessant història d’aquests hospitals)

L’origen d’aquest camí es perd en el temps, però el seu origen està lligat a la existència de l’antiga Quadra del Llor i de la seva torre de guaita de la qual hi ha notícies des del s. X. Precisament, a l’alçada de l’antiga torre del Llor (avui masia de Santa Bàrbara) aquest camí es connectava amb el Camí Vell de Torrelles (veieu el meu post sobre aquest interessant camí). Cal destacar que l’origen del camí també podria ser íbero-romà, ja que a l’any 1983 es va localitzar un important jaciment de ceràmica a la vora del camí (a l'alçada del col·legi Llor) que va aportar molta informació sobre el tipus d’eines de l’època i del pas de la cultura ibèrica a la romana.

No fa gaire també es va trobar al camí les restes d’una mena de menhir (veieu el meu post “Un menhir a Sant Boi?”) que fa poc ha estat –afortunadament- dipositat al Museu de Sant Boi.

Una de les coses interessants que encara podem veure en el tram sense asfaltat, és –a part de la excavació del camí en una transició de rocam argilós a rocam de llicorella- les restes d’una curiosa canal excavada paral·lelament al camí amb un metre d’ampla i de profunditat i que -molt probablement- tenia la funció de recollida d’aigües per evitar la erosió del camí i el control de les aigües davant d'una possible la inundació dels camps de garrofers que encara avui existeixent. D’aquest tipus de canals també en poden trobar una al camí d’accés a Can Carreres Vell.

Marges de Sant Boi (IV)

Probablement, els marges de pedra seca més antics de Sant Boi han estat fets amb pedra turturà (o torturà, segons altres fonts). Són els marges de les zones més planeres entre les faldes de les nostres muntanyes i la zona deltaica on abundaba aquest material (a la muntanya s’utilitzava la llicorella i el quars blanc); zones que han estat pràcticament urbanitzades, cosa que fa que en quedin pocs exemples d’aquests tipus de marges.

En podem trobar pel cantó de muntanya dels carrers Benviure i Pollancres al barri de Marianao, a Can Carreres Vell i a l’àrea de lleure del Benviure al Parc Forestal del Montbaig.

Però on podem trobar els més interessants, són els que hi han al camí de Can Salgado (els de les fotos que veieu en aquest post), en el límit amb el terme de Santa Coloma de Cervelló.

Aquests marges són molt interessants per la seva bellesa estètica i per estar molt a prop d’una interessant mostra –difícils de trobar i de visualitzar- d’aflorament de crosta de turturà d’uns 5 metres de llargària i 2 metres d’amplada. Aquestes crostes eren les que es quarterejaven per poder llaurar al terreny argilós que hi havia a sota i d’aquesta manera aprofitar per obtenir el material per fer el marges; també s’ha utilitzat –durant molts segles- aquest material per a la construcció de les cases humils de Sant Boi.

El turturà és una roca sedimentaria dura formada per nòduls carbonat càlcic i fang però amb un color més clar que el fang.

Què trobaran els arqueòlegs en el futur?

Cada vegada que he vist la pel·lícula “El Planeta dels Simis” m’ha impactat molt –a part de la famosa escena del final amb la imatge de les runes de la Estàtua de la Llibertat- com els arqueòlegs del futur –que seran simis, segons la pel·lícula- analitzant les troballes de les restes de la nostra civilització actual.

Doncs bé, si mireu la foto d’aquesta “troballa” d’un vehicle cremat fa 20 anys en un bosc del nostre terme, imagineu-vos quan el trobin els arqueòlegs de l’any 3009...

Dirien que “és un vehicle de la Edat del Petroli, signat per un tal “Ford Fiesta” (molt comú a Europa), no va ser reciclat i probablement va ser cremat per a la realització d’algun tipus de ritus religiós, ja que al seu voltant s’han trobat restes d’envasos de vidre amb la inscripció “Xibeca”. Els envasos de “Xibeca” només es troben enmig de zones que havien estat boscoses i al votant de restes com aquest, i probablement contenia algun tipus de líquid o beguda relacionat amb aquest ritus religiós.”

Sant Boi recupera la pedra seca

Des de ja fa alguns mesos, un pla d’ocupació gestionat pel departament de medi ambient de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, està realitzant tasques de reconstrucció de marges i cabanes de pedra seca al Parc Forestal del Montbaig. En concret, s’ha reconstruït una cabana de base rectangular i un conjunt de marges a la zona recuperada del Pla de la Verge que va estar assolada per un incendi forestal el juliol de 2005; aquesta actuació s’emmarca en una altre de global de recuperació en aquesta zona de part de l’antic paisatge agro-forestal d’aquest territori on també s’han plantat cirerers. També s’està recuperant una interessant cabana de base circular a prop de l’ermita de Sant Ramon.
Aquesta actuació ha rebut el suport del Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat, i a l’igual que s’ha fet en actuacions similars en altres espais naturals de Catalunya, la recuperació d’aquests elements de patrimoni històric i natural és molt valuosa per la tasca d’educació ambiental i patrimonial entre la població escolar i els ciutadans en general.
Aplaudeixo aquesta iniciativa, com no podria ser d’una altre manera, però crec que també que s'ha de donar un pas més per impulsar –com han fet altres municipis- la creació d’un catàleg que reculli bona part de les construccions de pedra seca de Sant Boi i d’una ordenança municipal y/o la sol·licitud d’un figura de protecció cultural que ajudi a una preservació més efectiva d’aquest veritable patrimoni de la humanitat.

Racons del Baix Llobregat (VII). Cabanes de pedra seca de Begues

Als voltants de la Casa de Colònies “Can Rigol” de Begues, i a peu del camí de la ruta que ens porta al Mirador de Les Solius al Parc Natural del Garraf (mireu la meva guia “Rutes pel Baix”), hi han tres impressionants cabanes de pedra seca (rodejades també d’interessants marges) molt ben conservades per part dels seus propietaris. Una d’elles és de pedra vermella (marès) i les altres dos, de la típica pedra calcària del massís del Garraf.
A totes elles, el seu sostre ha estat encimentat fa ja temps per tal de garantir la seva preservació.
La proximitat d’aquestes cabanes en aquesta famosa casa de colònies és un element molt interessant per fer tasques d’educació ambiental on s’expliqui el passat de l’agricultura de muntanya de Begues i de la comarca del Baix Llobregat i de la importància mediambiental que tenen les construccions de pedra seca.
Des de fa molts anys, el Centre d’Estudis Beguetans, amb la col·laboració de la Fundació Territori i Paisatge, ha realitzat un interessant catàleg de totes les construccions de pedra seca del terme municipal de Begues per tal d’impulsar la seva preservació per part dels propietaris i de les autoritats. Veieu la seva web www.pedrasecabegues.com.

La soca contenta

“La soca contenta” podria ser el títol d’un conte infantil o el personatge principal d’una llegenda que formés part de l’imaginari popular. Però no,”la soca contenta” existeix.
Aquesta cara de la foto, ha aparegut en una de les soques que s’han reposat en seu lloc a l’àrea de lleure de Benviure (Parc Forestal Montabaig-Sant Boi de Llobregat) i pertanyia a un pi blanc que va ser abatut amb el vendaval del mes de gener. En aquesta àrea de lleure va quedar pràcticament arrasat un bosc frondós de pins blancs molt madurs i que donaven un agradable ombre.
No se sap si la cara ha aparegut com si fos una d’aquelles cares de Bélmez, o si es tracta de l’esperit del bosc que està content per la feina feta o ha estat un motoserrista artista que ha volgut crear un escultura. El que està clar és que queda perfectament integrat en aquest lloc com si fos un d'aquells totem dels indis americans; i crec que servirà per explicar, en el futur, el conte de “la soca contenta” als nens i nenes petits que s’apropin a aquest lloc.

Els Tutusaus, 1775.

Arran de la publicació en aquest bloc del meu article “Les misterioses runes de can Tutusaus”, l’amic Joan Vendrell que disposa d’un envejable arxiu (no deixeu de veure el seu bloc!), em va enviar un valuós document històric, relacionat amb can Tutusaus, d'aquest document li havia facilitat una còpia el senyor Martí Andreu Puyo.
El senyor Martí disposa d’una fotocòpia d’aquest document perquè és descendent de l’antiga família santboiana dels Tutusaus que havien viscut –probablement des del s. XVII- en aquest antic mas.
En document en qüestió està redactat el 23 d’abril de 1775 en paper oficial, amb el segell de l’època del regnat de Carles III; i parla del lliurament d’una dot de Isidre Tutusaus, pagès de la Quadra del Llor, i de la seva dona, Teresa Tutusaus Mompó, al seu fill, Antón Tutusaus al unir-se aquest en matrimoni amb Maria Matheu.
El document, a part de confirmar la relació dels Tutusaus amb la Quadra del Llor que es sabia per documents més tardans (bàsicament, el padró de 1846), té altres elements molt interessants des del punt de vista de la història del català i de la toponímia local.
El document està escrit en català, cosa ben curiosa en un moment on el català estava prohibit des del regnat de Felip V i on només es podia escriure en castellà documents oficials com aquest. Aquest fet –el que el document estigui escrit en un català força impecable-, les contínues referències religioses del document a la verge Maria i a Jesús, i que al referir-se a Sant Boi de Llobregat com a Sant Baldiri de Llobregat, indiquen que el document va estar redactar segurament pel mossèn de la parròquia de Sant Baldiri.
Buscant informació al respecte, resulta que va ser la església qui més va ajudar a la preservació del català en el segle XVIII, que no es va deixar mai de parlar oralment, però que estava prohibit totalment en el seu us a nivell oficial i educatiu. De fet, van haver-hi bisbes que –complint les ordres del rei- van donar instruccions d’utilitzar únicament el castellà i altres que no ho van fer, com el cas del bisbe de Barcelona fins al 1775, Josep Climent i Avinenet. Curiosament, el rector de Sant Boi entre els anys 1785 i 1800, Francesc Matheu i Esmandia, va ser l’autor d’un catecisme en català de gran difusió a la seva època.


En una agradable conversa mantinguda amb l’amic Joan Vendrell i el Sr. Martí Andreu, aquest em va informar que Can Tutusaus va ser abandonat per la coincidència d’uns desagradables fets: un robatori i la mort d’una bessonada només néixer que va parit la que havia estat la seva besàvia. Posteriorment, la família Tutusaus es va traslladar a viure a prop de l’església de Sant Baldiri, al carrer Alberdi a un lloc anomenat “La Pleta” (No n’havia sentit parlar d’aquest topònim a Sant Boi). Al no fer front a alguna despesa provocada per la compra de la casa nova, la finca de Can Tutusaus va ser venuda en subhasta i probablement comprada pel banquer Josep Estruch afegint-la al conjunt de la finques que formaven part de l’antiga Quadra del Bori o Benviure durant la segona meitat del segle XIX (d’aquí la existència a la finca de les fites amb la epigrafia “Bori” o “B” de Bori).
El Sr. Martí també em va explicar que quan algú de la seva família feia alguna cosa fora de lloc, s’utilitzava la expressió: “Sembles de Can Tutusaus”.

La “desgavellada” Creu de Can Salgado.

En el terme de Santa Coloma de Cervelló existeix una curiosa creu de muntanya que el vandalisme provocat per uns brètols l’han desgavellat. La creu està situada en el cim d’un turonet (121,9 m) que vigila la cruïlla que formen els camins de can Codina (un camí que connecta, a l’alçada del mas de can Codina amb el camí del Llor a Sant Boi amb la carretera d’accés a la urbanització “Cesalpina” a Santa Coloma) i el de can Salgado (Camí que neix a les Cases del Llor a Sant Boi). En aquest cruïlla també està l’entrada de l’imponent mas de can Salgado.
El topònim Salgado és originari de Galícia. Jacinto Salgado era un militar de les tropes borbòniques de Felip V que va intervenir a la Guerra de Successió i que va rebre, com a premi i botí de guerra, la Torre Forès, una masia del segle XVII que a partir de llavors es va dir can Salgado (a pesar del que digui rètol de la entrada que indica “Mas Terra Alta”).
Cal assenyalar, abans de res, que l’últim tram del Camí de can Salgado que arriba a aquesta cruïlla és molt interessant: es tracta d’un camí que no s’ha arranjat amb maquinària i conserva les antigues travesseres de pedra que s’utilitzaven antigament per evitar l’erosió dels camins amb pendent. En aquest tram també poden observar un interessant mur de contenció del camí, fet amb pedra seca de llicorella.
El que queda de la creu -molt probablement més devastada en aquests moments del que es veu en aquestes fotografies fetes l’any 2005- no indica que sigui una creu molt antiga. Es probable que, per la ubicació a la partió dels termes de Sant Boi i Santa Coloma, aquesta creu substitueixi a alguna antiga creu de terme que van destruir altres avantpassats dels brètols d’avui en dia (Quina mania s’ha tingut sempre en destruir les creus de terme!). El lloc on s’ubica és, avui en dia, un bosc descontrolat de pins blancs força impenetrable; però en temps no molt llunyans, devia ser un lloc amb força visibilitat ja què el turonet devia d’estar del tot conreat de vinyes, atesa l’abundància d’interessants marges de pedra seca fets amb llicorelles i pedres de torturà.

Música recomanada (XXII) “We are the thieves”, “Struggle for pleasure images” i “Close Cover” de Wim Mertens

Diu Wim Mertens que “el paràmetre femeni aporta un altre so a la música”; aquesta afirmació de Wim Mertens la ha tingut molt en compte en les seves composicions on la veu femenina és, molt sovint, present com un instrument més (els cants són sons sense lletra) i on moltes vegades els instrumentistes que utilitza per la gravació dels seus CDs o pels seus concerts són dones. En el fons, Mertens, sent una forta atracció per la aportació que fan les dones a la bellesa de la vida i per tant està convençut que la seva música necessita d’aquesta aportació. El tema “We are the thieves” és un exemple:



Els temes més coneguts, sobretot per la seva utilització com a banda sonora en la pel·lícula “The Bell of an Architect” (“El Ventre de l’Arquitecte”) de Peter Greenaway i en anuncis publicitaris de TV són “Struggle for pleasure images” i “Cover Close”. Una música minimalista que no deixa indiferent i que ens aportar sentiments diferents d’alegria i romanticisme on el piano és el protagonista:

La campanya de la Conferència Episcopal.

Amb 30.000 rètols, 1.500 tanques publicitàries i 8 milions de fulletons es gasta els diners la Conferència Episcopal Espanyola en una campanya contra l’abort. No vull entrar a jutjar el contingut de la campanya. Tothom és lliure d’opinar el que creu convenient en un Estat de dret i amb llibertat d’expressió; i la Conferència Episcopal Espanyola, també sota els seus paràmetres ideològics i religiosos.
Opinar sobre el tema de l’abort és per mi un tema difícil perquè en considero cristià i catòlic, però també sóc socialista i crec que els governs democràtics tenen l’obligació de governar per a tothom i, per tant, tenen que solucionar els problemes reals sota paràmetres laics i no religiosos.
Amb el que si vull entrar és en el cost d’aquesta campanya. No ha sortit a la llum quin cost té –o almenys, no he trobat la informació enlloc-, però em sobte que en un moment de greu crisi es gastin els diners en campanyes quan organitzacions catòliques com a Càrites tenen problemes econòmics per fer front a l’increment de demanda dels seus punts de bancs d'aliments per l’augment del nombre de pobres a causa de la pujada de l’atur, i en un moment on també els programes de les missions catòliques han vist com han baixat les aportacions i donacions també a causa de la crisi, .
Per tant, m’indigna que la Conferència Episcopal Espanyola (no l’Església, m’agradaria recalcar-lo) es gasti aquests diners que es podrien destinar a donar suport a les seves organitzacions que treballen pels més desfavorits, tenint en compte els mitjans de comunicació afins i de la seva propietat on podrien donar a conèixer –com fan habitualment- la seva opinió al respecte.

http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20090316/53660720171/los-obispos-denuncian-que-se-protege-mas-la-fauna-y-la-flora-que-al-no-nacido.html

L’abús de bancs d’imatges en publicitat

La noticia de la utilització de fotografies fetes a les Bahames i a Austràlia en una campanya publicitària de turisme de la Diputació de Girona, crec que posa de manifest l’abús dels bancs d’imatges no reals en publicitat; però si la campanya és promoguda per un organisme públic pot arribar a ser un fet greu.
Els bancs d’imatges són empreses que comercialitzen fotografies de molta qualitat de tot tipus de temàtica i és un recurs que utilitzen sovint les agències de publicitat i els estudis de disseny gràfic. Aquest recurs estalvia diners i temps a l’hora de crear una campanya o d’il·lustrar fotogràficament un producte d’edició gràfica comercial. Però, com en el cas de la campanya de la Diputació de Girona, sovint s’abusa d’aquest recurs utilitzant-se imatges que no responen a la realitat del lloc o servei que ofereixen les empreses contractants d’aquestes imatges.
Ara, el cas d’aquesta campanya de la Diputació de Girona és molt greu. Considero que és un veritable frau. L’agència de publicitat contractant va utilitzar imatges d’un banc sabent que no corresponien a cap paisatge de la província de Girona; i ho va fer, segurament, per estalviar costos i tenir més marge de benefici, no pagant a un fotògraf professional per fer les fotos. I no serveix la excusa de que no hi han bancs d’imatges sobre el paisatge i de turisme de Catalunya, només cal veure revistes de qualitat com “Descobrir Catalunya” on el nivell de fotògrafs catalans o espanyols és molt elevat; però es clar, aquesta feina s’ha de pagar perquè fer una bona foto no és sempre tan fàcil (cal buscar l’angle adequat, l’època adequada i la llum adequada...).
Aquest cas de la Diputació de Girona hauria de fer caure la cara de vergonya als responsables de l’agència publicitària que va fer la campanya i als responsables de la Diputació que van supervisar la feina feta.

“Reinserir-se al mercat laboral”. La feina forestal feta a Sant Boi surt a TV3.

Avui, al Telenoticies i als informatius del Canal 3/24 de TV3, s'està passant aquest reportatge del Taller d’Ocupació de Sant Boi de Llobregat que gestiona la empresa municipal CORESSA. El Taller d'Ocupació és un programa d’inserció laboral finançat pel Fons Social Europeu, la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Sant Boi i està destinat a aturats majors de 25 anys. La durada d'aquest programa és d’un any i participen 32 persones. Els participants tenen un contracte de formació on se'ls forma en un ofici amb pràctiques i actuacions reals realitzades a l’entorn natural i als espais urbans públics que beneficien a la ciutat i, a la vegada, reben també una formació complementària de Riscos Laborals, Medi Ambient, Informàtica, Català... Un dels objectius dels primers mesos serà treballar per a la retirada dels arbres caiguts a les zones de franges de protecció contra incendis tal com mostra el reportatge de TV3.